Deia la paraula tu i em pensava
que seria massa veritat
la meravella, inabastable del tot
la descoberta, i en canvi era exacta, senzilla,
per a cada un dels meus insòlits confins.
Sense saber com, podia predir-te
a l’extrem de la línia del mapa dels somnis
que dibuixava, ja plena abans, sense coneixe’t, de qui series,
abans d’arribar. Només per les nostres nits
i l’avidesa dels llavis tenia sentit
la vida, planetes rotant en l’univers definible. I aquell eres tu,
indestriable en la línia de pell olorosa,
on sencera m’obria.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 