El poeta pobre

C. Spitzweg

Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,

el poeta pobre crea coordenades.

La llar de foc dorm a les golfes altes

i el dia de llum esmalta les cambres.

Per tota riquesa, té llibres, la casa,

polits de teranyines que inundin les pàgines.

Un paraigua obert penja a la mansarda,

que fa intimitat a tota l’estança.

El poeta seu abrigat per mantes

contra els tous coixins, coixineres blanques.

Protegit del fred canta amb ditirambes

aquest dia immens, tot ple d’esperances.

Després anirà a prendre dues tasses

d’ensucrada llet a l’Hostal de Flandes.

Com sempre, durà, ben amanyagades

als plecs de l’armilla, les estrofes clares.

Pel carrer, amb l’abric i el barret copalta,

tots els seus veïns, plaents, l’assenyalen.

I cada mestressa que cuina, enfeinada,

li posa una sopa a sobre la taula.

En entrar a l’Hostal els homes que parlen

resten tots callats per fer-li homenatge.