Vespre trist, de col·legial,
solitud i pluja densa,
els mitjons blancs bruts de fang,
l’aire carregat d’absència.
Verd als arbres, traspuant
el temps melangiós que alena,
els passejos són deserts,
les estàtues indefenses.
S’escola aigua en regalims
d’una pena que es dispersa,
no hi ha horitzó, sols boirim
per on s’enfosqueix la pèrdua.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 