Voracitat

En aquella època, compartia el pis amb mi. Tenia unes faccions ben formades en un rostre jove i esplèndid, amb una mirada bregada i astuta. Reia amb llavis forts, amb galtes molsudes, damunt les quals movia amb gràcia el seu cabell tornassolat. Era argentina, però provenia per branca paterna d’emigrants italians i entenia i mig parlava la llengua.

Tenia un cotxe desmanegat d’on sobresortien les seves “endergues de gitano”, com ella mateixa anomenava amb la seva parla expressiva. Aquestes endergues eren robes índies, tals com faldilles recargolades com un cuc i compactes, bruses transparents amb lluentons, armilles florejades, camises d’home bigarrades, mocadors i fulards. També duia bijuteria, tota quincalla, tant metàl·lica com de plàstic, i llargues tires de petites boletes de vidre atapeïdes al llarg de l’enfilall.

Jo l’envejava. Feia poc que havia arribat a Roma i se’n sortia millor que jo, amb els meus articles de periodista de premsa tècnica, explotada, avorrida, angoixada, sense paga fixa, amb uns ingressos insuficients que sempre em feien anar amb una ala penjant. Aquest era un dels motius pels quals li havia llogat una habitació.

Érem a començaments dels anys 90 i l’Argentina havia rebut estocades mortals. Els joves en fugien en desbandada. Al llarg de la via Merulana, a la rodalia de l’antic Fòrum i al votant del Colisseum, cada dia arribava l’horda argentina amb la seva mercaderia escampada per terra damunt un drap estès. Arribava també amb la seva parla d’essa espessa i de vocals fosques, i amb el seu neguit de sobreviure que voletejava com les ales d’un ocell afamat.

De seguida, tant la ciutat com els turistes barataven, sospesaven, refusaven i sovint compraven en aquell mercat improvisat i insòlit, ple d’una basta i trafegosa energia.

Ella es guanyava bé la vida i, a diferència de mi, podia estalviar. Irrompia de cop a Roma, un lloc que per a ella era un nom daurat de la mítica Europa, i captava a l’ambient una certa passivitat, una certa deixadesa a partir de la qual es creia que posseïa un munt de drets: dret a aquell comerç indisciplinat, dret a no haver de fer cas de cap regla, dret a rebre riquesa per part de la ciutat sense haver de complir cap obligació ni fer cap esforç per adaptar-se. Jo restava bocabadada davant la seva desimboltura, que no era res més que una cara gruixuda astoradora. Però el cas és que se’n sortia força bé. I no cal dir que molt millor que jo, amb la meva carrera i el seu colofó de feina frustrant i miseriosa.

Malgrat el seu tarannà, que sobrepassava en frescor qualsevol previsió, m’agradava que fos a casa. Aportava una dimensió de llibertat inusitada, i era una companyia viva i alegre. Feia tres anys que jo vivia sola i darrerament em sentia incapaç de suportar la solitud. Aquest era un altre dels motius que m’havien portat a buscar algú per viure amb mi. Ella no era en tot el dia a casa, però els vespres sopàvem juntes, i teníem una comunicació animada i rica, malgrat que, en certa manera, superficial. Jo li notava al fons de les seves paraules, de les seves necessitats, de les seves manifestacions, una voracitat de diners i de posició que m’espantava i feia que limités la meva confiança. Però a casa sonava la seva rialla sonora, la seva veu ferma i cantaire en contrast amb el buit, i la seva presència omplia d’un cert encant especial l’espai.

Em feia gràcia una de les seves conviccions, totalment gratuïta: repetia sovint que no hi havia cap força a Roma que pogués prohibir o arrabassar el seu mercadeig diari. Jo li responia que si es posessin d’acord els comerciants i es queixaven, s’hauria acabat el negoci. I de fet, un dia va arribar en sec la policia i amb una batuda contundent va desmantellar-los i els va prendre la mercaderia. I els dies següents es va quedar  patrullant el carrer.

Ella, que havia crescut en sobergueria, es va revoltar. I llavors, immediatament, la seva voracitat va començar a créixer. Va coincidir amb el moment que va començar a relacionar-se més estretament amb un napolità que havia conegut mentre es dedicava al mercadeig, i de la nit al dia se’n va anar a viure amb ell. Jo vaig rebre amb un cert plaer la pau que va sobrevenir-me.

Vaig saber poc d’ella en els mesos següents. Sabia que vivia a Monte Mario i que aquest noi “treballava”. Així, pensava jo, ara es podria preparar un futur més segur amb tranquil·litat.

*

Em va estranyar el truc a la porta en plena nit. Aleshores potser feia un any que no l’havia vista. Em vaig llevar sobresaltada i, en obrir, dos policies em demanaven que els acompanyés per fer un reconeixement. Van esmentar el Monte Mario i aleshores vaig comprendre que es tractava d’ella.

Al llarg del camí, mirant els reflexos del riu del cotxe patrulla estant, vaig pensar en la seva voracitat desaforada de fer-se un lloc al món, una avidesa que la faria arremetre contra tot allò que pretengués deturar-la.

*

Era ella, estesa al llit i morta en una habitació d’aquell barri desconegut per a mi. Estava intacta, i gairebé no podia creure que no obrís els ulls i no em digués res, que no sonés el seu riure de contralt.

Llavors jo encara no sabia què havia passat, però em feia basarda on havia arribat, i una pena immensa. Després, en aquella mateixa habitació, vaig saber que, amb el seu amic napolità, s’havia dedicat a un altre comerç, que havia empastifat la ciutat de metzina, que s’havia dedicat alegrement a fer comerç entre les persones i la mort, i ho havia fet amb tanta avidesa que algú havia volgut ajustar comptes amb ella. I no vaig tenir cap dubte que ella no va tenir ni un sol instant de compassió per aquells a qui venia droga o els iniciava en el consum.

Vaig fer el reconeixement oficial i, abans de marxar, la vaig mirar una darrera vegada, ara tan indiferent com sabia que ella havia estat amb les seves víctimes. Tenia una sensació infinita de fàstic.