Un dolor que no pots suportar

     Amb la mà t’acaricio la cara i amb els llavis et faig petons per la pell i el cabell. Damunt el front, el nas, les celles, els ulls, les galtes. Però no arribo fins als teus llavis. No vull que tornis a fugir.

     Et tinc estret contra el meu pit, dòcil i lliurat. Un moment meravellós i estantís, perquè d’una revolada sempre te’n vas. Sóc dreta damunt del pedrís mentre tu descanses sobre el terra. Aquesta és l’única manera que puc arribar a tu, a la teva alçada inassolible.

     Som al passeig dels plàtans, el mateix que vam travessar una nit de revetlla quan em vas acompanyar a casa, on vam ballar abraçats de matinada, llargament. Però vas tornar a fugir.

     Et tinc per un curt temps tan meu sota un dia magnífic de sol calent i de pur cel. Un regal de febrer. Fins es respira tendresa en l’aire.

     Quan la nostra abraçada es desfà, jo resto de moment sadollada de tu. Però encara t’acarono les galtes, amb la mà del dret i del revés. Encara amb els dits et repasso els llavis, i tu ni te’n vas ni em detens.

     Sé que en aquest instant vols ser meu. Sé que penses en mi. Sé el plaer que sents per aquestes carícies.

     —Per què fas això, per què fas això —em demanes dos cops.

     —Perquè jo t’estimo —et responc, amb la veu i la mà una mica tremoloses per la passió.

     Però no és veritat. Ja no t’estimo com abans, quan tota la meva energia estava girada cap a tu, i t’esperava, i tu em buscaves, i sempre, al final, ens acabàvem perdent.

    —Però aquestes carícies són molt sensuals —dius—, molt íntimes.

     —Vine —et demano fluixet, amb el meu redós de pits, mans i llavis a punt per a tu.

     Però ara és quan et tornes a mostrar reticent.

     —No, no —respons explícit.

     Tanmateix, no te’n vas.

     —Si féssim l’amor tu i jo no tindria continuïtat —em dius.

     —Per què?

     —Perquè em conec. No tindria continuïtat.

     —És igual, però ho podríem intentar. A mi també m’està bé així.

     —Però seria només per unes quantes vegades.

     —I tu què saps? Potser t’hi sentiries molt bé.

     Reprenem la mateixa conversa, l’única que seguim des de fa més de dos anys, d’ençà aquella nit de revetlla. A tot arreu on ens trobem, el mateix neguit. Un punt encallat que no avança mai.

     Però avui estàs serè, fins i tot plaent, com fa molt de temps que no et trobo.

­     —Però tot i així, em fa por —dius—. El sexe és un perill. Quan comences ja no ho pots deixar. T’hi quedes enganxat.

     —A mi no em passa això –dic amb to cansat, topant altre cop amb els teus temors, tan incomprensibles per a mi que després oblido.

     —A tu potser no, però a mi sí.

     —Enganxa’t a mi —et responc sense esperança.

     Sé les vegades que he intentat fer l’amor amb tu, demanar-te que et quedessis a casa a dormir, que vinguessis l’endemà, la setmana que ve, quan tornés del viatge de vacances. Però tu sempre ho has aturat, sempre has acabat fugint. I ara ja han passat més de dos anys.

     M’assec i et demano que t’asseguis amb mi. Em dius que prefereixes seguir dret, que ja has segut molta estona abans.

     —Vine, seu, que no et tocaré –t’he de dir perquè no temis res.

     Aleshores t’asseus. També confies en mi.

     —I, de què ens serviria, estar junts, si no ha de tenir continuïtat? —em preguntes mirant al cel.

     —Tindríem més amor. Ens ompliríem de més vida. Tu i jo ja ens coneixem.  I ja saps que també t’estimo —dic sense gairebé ni moure’m, amb una expressió abaltida.

     —Però aquesta és la manera com diu Jesucrist que ens hem d’estimar?

     Ara ja no m’esparvero, però torna a astorar-me el teu cabal de desconcert, massa dens per a trobar-hi ni una llum ni una sortida.

     —A mi no em parla, Jesucrist –només encerto a dir.

     —Veus, per això és pel que em fa por estar amb tu. Perquè no creus en coses que són molt importants per a mi.

     —No sé perquè no ens haguéssim pogut estimar igual. A més, això és la Mediterrània. Aquí la gent volem viure de ple l’amor.

     —Sí, ja ho sé, ja ho sé —respons des de la teva distància nord-americana d’un estat del nord, que no puc acabar de mesurar.

     —Però per què em dius això, avui, si tu sempre has fugit de mi? —et pregunto—.  I m’has donat força mocs, i m’has etzibat guitzes, també. Per què sempre fuges de mi?

     Em sembla increïble poder seguir aquesta parlada amb tu. Sé que en un moment imprevisible, però molt proper, es trencarà, però estem tenint la conversa que he desitjat fa més de dos anys. També t’he tornat a tocar, a acaronar, a estrènyer contra el meu pit igual que la nit de revetlla, igual que altres copsa carrers i jardins, igual que la tarda d’estiu, joiosa, que vam passar mig despullats al meu llit. Però on tampoc no vas arribar a donar-te. D’aleshores ençà, em tems. Vas dir que era més forta que tu.

     —Potser sí que és veritat que fujo de tu, però és perquè també m’hi sento atret, i amb molta força.

     Ja no em lamento de tot el que s’ha perdut, de la meva felicitat, que t’has endut, però m’acontento de veure que també t’he agradat, que som a dos pols d’una atracció semblant. També sé que em tems: sempre burxo en allò que a tu et fa més mal, tant que no ets capaç de suportar-ho. Un dolor al qual no et pots enfrontar. No deus tenir prou força dins de tu mateix per fer-ho. Però si no surts d’aquí no avançaràs mai.

     Som tu i jo parlant enmig del dia tan magnífic, en el camí de terra del passeig, sols i entendrits, amb l’ànima errabunda. En certa manera feliços per haver-nos trobat casualment. Un home i una dona per crear un món sencer, malversats per uns fets incontrolables i tristos.

     —I què és l’amor? Si tots som egoistes, si cada un ha de tirar endavant la seva pròpia vida —em demanes des del teu gran desconcert.

     Tant, que jo no puc ni centrar-me.

     —L’amor és el desig de fer bé a l’altre —dic amb l’ànima esgotada—. Tots tenim necessitat dels altres, i necessitem que ens necessitin —m’embarbusso.

     Estic sola en el meu discurs, amb la responsabilitat d’haver de fer definicions exactes sobre aquest tema. Tu no en saps res de res. Et vas perdre quan la teva dona et va deixar. Tampoc no sé com eres abans.

     Et miro i no és bellesa allò que trobo, com normalment havia sentit, sinó un home llarg d’ossada, molt prim, plegat de braços, sense pau. Amb el cabell dolç, llarg i suau com bleixos de seda. T’adormiria al meu recer, llargament abraçat, per consolar-te. Perquè t’oblidessis de tu i només sentissis.

     M’agrada tota la teva figura, el cabell, la cara. La pell tan blanca. Els ulls em fan una certa por: poden irradiar rajos de l’infern. Però els adormiria. I encara espero que les teves mans vibrin de carícies, formades per a mi. Tinc les meves per donar-te, però sobretot vull les que puguin sorgir de tu mateix.

     —L’amor és donar i rebre —dic—. Si saps rebre, també sabràs donar.

     —Tu d’això en saps —em respons.

     —Sí, jo sí, però tu sempre fuges i mai no m’has fet una carícia. Toca’m ara —et dic de cop vívida, mirant-te, amb una espurna d’esperança.

     Però torno a posar el dit damunt la teva llaga, encesa com un foc que et consumeix.

     Hi ha alguna cosa en tu que no et deixa que et donis. Una por paralitzant, una esquizofrènia. Ben aviat, en la nostra història, tu mateix em vas dir que eres passiu.

     En sentir-me, t’espantes. Just és el moment que toquen les campanes, fondes, ressonants, repiquejants.

     —Ja són les tres de la tarda —dius esverat, aixecant-te de cop, amb els ulls que t’espurnegen—. És l’hora que m’esperen. No em puc quedar més.

     La teva veu porta urgència. Però no t’espera ningú. Només és el temor que he desvetllat dins de tu mateix, del qual vols fugir.

      Jo resto asseguda, amb el cap cot, desencisada i buida.

     —Me’n vaig, eh? —dius després, dret davant meu, aturat un moment, ja més serè.

     —Sí, sí —et responc sense moure’m.

     I te m’acostes i em fas dos petons íntims, sentits, que jo responc. Ets tan conegut per mi, t’he pensat tant, t’has ficat tant dintre meu, que el meu cos et vol i t’acull.

     Potser no queda res més. Una necessitat de protegir-te, perquè de tu sento sobretot la fragilitat de la vida. Només són fortes de nosaltres les nostres conviccions. I són sòlids els nostres somnis.

     Mentre te’n vas, des del pedrís on com una aparició has restat amb mi, abaixo el cap i ja no miro com marxes.