Tren cap a Dinamarca

     El tren travessa la nit silenciosa i va deixant enrere estacions adormides, només desvelades pel xiulet de la locomotora i la lleu claror d’un llum que s’hi manté encès.

     Per la breu obertura de la finestra l’Ulla sent l’olor dolcenca de l’herba humida. Asseguda tota sola al compartiment del vagó, s’imagina com, just una mica més enllà, les estacions donen pas als pobles pagesos. Corren els seus noms a la mateixa velocitat que corre el tren: Witennberge, Ludwigslust, Geesthacht. “Aquesta és la meva pàtria”, pensa, amb un sentiment insospitat de tendresa. I al moment se sent revoltada per la sensació de fàstic que sempre l’envaeix al pensar en la violència de les faccions nazionalsocialistes, que hi campen amb total impunitat. “Només us aviva l’odi”, pensa ara, amb el cor bategant-li de fúria. Se sent sollevada per la brutalitat de l’escamot nazi que dues nits enrere va assaltar la Kerze Cabaret i va arremetre contra tot el que va trobar al seu pas. Però per damunt de les taules i cadires estellades, del mirall i els vidres trencats, dels crits i els cops a ella i a les altres ballarines i als clients, l’Ulla sent l’espant per tot aquest terror que s’ha instaurat definitivament al seu país, un terror que creix cada dia i que sap que tindrà unes conseqüències atroces per a tots.

     Es palpa els blaus de l’espatlla i fa un gemec de dolor. També la cara la duu senyalada, a tocar de l’ull dret. Però la Rosy i l’Astrud van rebre més de valent i van tacar l’escenari de sang. “Per què odien així?”, preguntava gemegant la Rosy, asseguda al tamboret del camerino. “Ho odien tot”, li havia respost l’Ulla, netejant-li les ferides de la cara i del coll. “S’ha acabat la festa”, va dir l’Astrud amb el cap entre les mans. L’hemorràgia del nas ja se li havia tallat, però a les mans encara hi duia rastres de sang.

     I l’Ulla pensa en la vida nocturna d’aquell any, quan amb la Rosy i l’Astrud feien de ballarines i només els interessaven els homes i la gresca, i no volien ser conscients de la crueltat que s’anava congriant al carrer. Aquell era un món de festa provocada, de diners que es bescanviaven per una realitat il·lusòria, fora de la indiscreció de la llum del dia, dins el celler que un dia havia estat el que avui era la Kerze Cabaret, en un soterrani a sota del pla del carrer. Però ara el globus havia esclatat per sempre.

     “No puc fer res més que fugir”, pensa l’Ulla. I es pregunta com ha pogut ser tan frívola mentre rememora la darrera conversa amb la Margalit, la seva millor amiga, amb qui havia treballat durant anys a la fabriqueta de pells. “Mal temps per als jueus”, sent que li diu la seva amiga, i torna a veure-la asseguda davant per davant de la taula del menjador de casa d’ella, presidit per l’humil canelobre de set braços. Totes dues estan trasbalsades, i durant tota la conversa l’Ulla sent clavada la mirada de brasa de la Margalit,. “No n’hi ha per tant, dona”, se sent a si mateixa respondre-li, “tot aquest vandalisme no són més que fets aïllats que cometen uns quants brètols”. La seva amiga s’ha estremit. “Fets aïllats? Que atemptin contra els nostres barris, contra els nostres comerços, que arremetin contra les persones, que humiliïn públicament el rabí, són fets aïllats? Qui creus que els dóna oxigen? Que no veus que ens van estrenyent el cèrcol?”. Ella ha respirat nerviosament. “Però si no heu fet cap mal, com voleu què us passi res?”, li ha respost volent aparentar normalitat. Però en aquest cas tampoc no ha pogut amagar el seu neguit. “Escolta, Ulla, l’Adam i jo marxem”, li diu sense cap inflexió la Margalit, i l’Ulla, en sentir-la, nota com dins seu es trenca alguna cosa. Pensa en l’Adam, que sovintejava la cantina del carrer de la fabriqueta i amb qui també havia passat tan bones estones. I mentre respon a la Margalid, els llavis li tremolen bruscament. “Marxar? Però, …què dius?” La Margalit s’ha quedat callada, amb els ulls negats de llàgrimes però amb una fermesa impertorbable. “Vols dir que no us precipiteu?”, li ha preguntat després l’Ulla. La Margalit no ha dit res, però amb l’expressió de la mirada ja li ha respost. “Mare de Déu… i on penseu anar”, li ha preguntat l’Ulla en veure la seva resolució.

     Una ràfega d’aire humit penetra ara dins el compartiment del vagó. “L’Elba deu ser a prop”, es diu per a si l’Ulla, i imagina el dens torrent del riu enmig de la negror impenetrable. “Aviat serem a Hamburg”, pensa en un sospir, i sap que en aquesta estació el tren farà l’última parada en terra alemanya abans de la frontera i que membres uniformats de les SS passaran els controls com si el seu país fos ocupat per enemics.

     Dinamarca cada cop és més a prop i cada vegada desitja amb més força arribar-hi. La Margalit i l’Adam ja són a Copenhagen, i ella pensa en estrenar en aquesta nova ciutat una vida diürna, on pugui sentir la llum del dia mentre ofereix tota l’ajuda possible. Enrere queda la vida nocturna de la Kerze Cabaret de Berlín, i enrere tots els seus enganys, febleses i covardies.

     El tren minva bruscament la velocitat i el vagó s’il·lumina per la nova llum que entra de l’estació. Hamburg. Just acaben de frenar les rodes del tren que per les portes obertes bruscament s’enfilen els controls de les SS. L’aire que entra porta pudor de carn cremada. “Tothom a l’estació”, criden vagó per vagó, compartiment per compartiment, els esbirros uniformats. Els pocs viatgers del tren, desorientats, baixen feixugament a l’andana amb les seves maletes i pertinences. Un home d’expressió fastiguejada fa fila darrere de l’Ulla. “Sap què és aquesta pudor?”, li pregunta. “No”, li respon ella, lacònica, sense voler donar confiances a ningú. “Ve de Neuengamme”, continua dient l’home, “un camp de concentració a prop d’aquí. La carn que s’hi cou és humana”. Ella té un trasbals tan gran que per un moment s’ha d’agafar a l’home. “I no es pensi que a Dinamarca hi estarà segura”, continua dient-li ell. “Aquesta barbàrie s’escampa per tot arreu sense res que l’aturi”. Ara les seves ànsies de fugir se li fan indominables. I quan un uniformat de les SS se li acosta per comprovar la documentació i regirar les seves pertinences, l’Ulla es fixa en el rellotge que porta al canell. Un rellotge que abans ja ha vist molts cops, perquè és el rellotge de l’Adam, amb les seves inicials marcades i l’om gravat del gremi dels fusters. De cop, sent l’horror com la colpeja, però clou els ulls per no donar a conèixer allò que sent.

     Quan torna a pujar al vagó i el tren reprèn el viatge cap a Copenhagen, esclata en un plor sord que no s’estroncarà mai més.