Tots els homes ho fan

      —Tots els homes ho fan, això. Sempre ha sigut així. I les dones ho han hagut d’aguantar.

     L’Ada s’escandalitza de l’acceptació de la seva mare davant d’aquesta submissió. Asseguda a la saleta de la casa familiar, s’arrauleix més en el pretenciós sofà.

     —Mama, però què dius! Hi ha algú que pugui acceptar una traïció d’aquest signe, aquest despotisme, i viure com si no hagués passat?

     —I què hi vols fer? Així pots tenir fills, ser una dona normal.

     —Sense estimar el teu home? Tot i sense desitjar-lo?

     —I tant! I ves, al llit sempre pots fingir. Així fins i tot s’acaba abans.

     L’Ada es fa creus de les afirmacions de la seva mare, a qui ha anat a demanar consell davant la greu crisi en què es troba la seva parella.

     —Mama, però què dius? Aquesta és la màxima humiliació a què es pot lliurar una dona. No hi ha res més denigrant.

     —Si penses així mai t’anirà bé. T’has d’adaptar als desitjos d’ell. Aquí l’home mana. Vols dir que no és per això que se n’ha anat amb una altra? I si vols que et vagi bé, fes tot allò que et demani. Jo ho faig tot, encara que de vegades em fa un fàstic…

     A l’Ada fins li vénen basques. Sent un dolor encara més intens que quan ha començat la conversa amb la seva mare, a qui, desesperada,  ha vingut a demanar ajuda i consol. No pot ni donar crèdit a aquestes paraules després de la tendresa del seu amor pel Marc, de la delícia sincera de la seva relació.

     —Mama, sisplau, prou! No vull sentir més barbaritats! Necessito trobar una nova interpretació a partir de la qual pugui acceptar el que ha passat. Sisplau, no em diguis això, i més sabent com ens hem estimat el Marc i jo.

     —Però ell bé que se n’ha anat amb una altra, oi?

     —Sí, però jo vull trobar-ne l’explicació i superar aquest horror. En part, també l’hi he empès jo, que deia que la parella havia de ser oberta…

     —No, en això t’equivoques, nena. A tu potser et sembla que tu en tens la culpa, però ell un dia o altre ho hagués fet. Tots els homes ho fan, ja t’ho he dit. Hauries d’haver sentit els programes de l’Elena Francis! Ha escrit un llibre i tot. Per què no el llegeixes?

     —Mama, no m’interessa! I no tornis a dir això que tots els homes ho fan.

     —Però és veritat. Jo t’he de dir la veritat. A més, ell és d’una família andalusa i els andalusos encara ho fan més.

     L’Ada s’horroritza.

    —I això què hi té a veure?

    —Doncs que els andalusos encara són més faldillers. I això ja ho hauries de saber. A més, perquè li fas tants petons? I amb aquest amor! Per aquí et perds, eh, nena?

    A l’Ada se li talla el respir. Està consternada.

     —Què dius, mama?

     —Que perquè li fas aquests petons! No veus que així perds valor davant d’ell? Jo mai he fet aquests petons a cap home, ni mai els hi faré. Déu me’n guard! Ai, no sé. Jo sóc d’una altra manera, jo em faig valorar més.

     L’Ada no pot ni contestar a la seva mare. Ha perdut del tot l’esma, fins i tot per aixecar-se.

     —A més, últimament estàs molt lletja. Estàs demacrada, et menges les ungles, fas una mena de tic… Així no el tornaràs a conquistar. No has de perdre la teva imatge. En una dona la imatge ho és tot.

     L’Ada no pot seguir sentint la seva mare. Tentinejant, amb el cap cot i el pit encongit s’aixeca i se’n va cap al passadís, fent via cap a la sortida. La seva mare la segueix deixant en cada passa el pes aplomat del seu cos, com descarregant en cada una el pes de la seva raó. L’Ada només tremola i les cames no l’aguanten.

     —Bé, ja ens veurem, mama —li diu amb un fil de veu.

     La seva mare l’agafa fermament pel braç i la sotja amb una mirada forta, amb un gest contret i victoriós.

     —I fes cas del que et dic, que quan tu hi vas jo ja en vinc! —li diu sacsejant-la amb fermesa.

     L’Ada no li respon. Travessa el carrer per anar a buscar el cotxe. Només posar les claus al pany les llàgrimes li brollen de desconcert i desemparament. Sent una gran pena per ella mateixa, però molt més encara per la seva mare perquè mai sabrà allò que ella sap, perquè s’ha barrat el pas, perquè ha cregut que estimar només era perdre les forces.

     Asseguda al cotxe, sense ni engegar-lo, segueix amb el seu dolor asfixiant, sense cap lloc on anar. Després pensa en el rostre de l’home del tren, el que se li va acostar i li va donar conversa. En els seus ulls, que un breu moment es van frunzir d’entendriment. En les seves galtes que es van envermellir com si emergís el dibuix d’una rosa. I aquesta imatge és l’única que a la seva vida conté un bri d’esperança.