Tot va creixent

     Camino marejat pel carrer, el vòmit a la boca de l’estómac, no tan profund, però, com el terror de la tortura: el dolor que crema resistències, el sabor de la sang, els ossos desmanegats, les vísceres esmicolades. A mercè d’una bèstia rabiosa que actua amb total impunitat: els assassinats instaurats per la dictadura, torturadors que extreuen el seu plaer de la carn tumefacta.

     Conec gent destruïda físicament, aniquilada a la comissaria, desfeta als calabossos, amb el cervell esclatat. 

     Però mentre camino, la força d’un cant puny en mi, silenciós, i aplega el meu coratge.

     Aleta vius, jo sé que si caiguessis, tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

     Forces d’ocupació amb la fredor de metall dels furgons, els cascs, els escuts, la metralla.

     Només una força immensa, indominable, ens impulsa a molts, des dels més diversos racons, a caminar cap a la manifestació.

     Lluita d’avui pel demà viu i lliure, que es va forjant d’aquests dies terribles.

     S’ha de fer un salt intel·lectual tremend, cal tenir una valentia descomunal per anar-hi. La força sorgeix de la pròpia convicció, però sobretot de l’energia de la solidaritat, una onada que t’escalfa.

     No em trobo sol, company, no et trobes sol, que en som molts més dels que ells volen i diuen.

     Entre nosaltres, pel carrer no ens podem reconèixer. Tot està ple de socials, la policia política, de paisà, amb un aspecte semblant al nostre, copiat mimèticament i asèptic. Qualsevol indici pot significar una delació.

     No m’he girat mentre serè em creuaves, he sentit fort un gran orgull molt d’home.

     L’orgull que cada un sent en veure els altres companys és indescriptible.     Entre nosaltres som en l’escalfor de la humanitat enfront la brutalitat de la barbàrie, i tenim la voluntat indestructible de seguir sent humans, a despit de la imposició del terror, de l’atemptat sense treva de la dictadura contra qualsevol dignitat humana.

     I la nostra resistència, que ve de molt lluny, ens dibuixa un somriure al rostre, malgrat el perill espaordidor que, sistemàticament, carrega per esclafar-nos.

     T’he conegut sempre igual com ara, els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure, d’amic, company, conscient del perill.

     Ara, enmig de la manifestació, entre els mils de companys amb què creix el nostre moviment…

     …he vist molt clar que són molts els que lluiten, i que com tu, calladament, treballen. Tot va creixent.

     Fins a la victòria.