Tot sentint Janis Joplin

Corren lleugeres les plomes de les teves ales empeses pel vent de Texas. Vas en un

atrotinat dos cavalls sense capota i t’hi mantens dreta, amb mig cos a fora i la cabellera que et voleia, vibrant amb la rauxa del vent. No sé qui porta el cotxe mentre tu et deixes anar a mercè del temps, però potser ja és la mort que, sense que ningú ho sàpiga, t’acompanya a tot arreu, la mort que ja tens anunciada i és propera.

     El teu somriure t’engruixudeix els llavis i el teu pit té la força d’un parapet que ningú s’imagina que es pugui esmicolar.

     El dos cavalls avança carretera enllà i se t’emporta, amb l’ànima amorosida pel vent. Fuges dels suburbis i de l’horitzó de petroleres del teu Port Arthur natal, alhora que t’escapes de la soledat que et manté en un pou d’isolament, dels homes que només t’han volgut grapejar, de l’espant d’una família sense amor. I només portes somnis, i cap guia. I un reguitzell de cançons al pit i a sota el braç, i les cordes bucals esqueixades pels seus sons. I no hi ha ningú que, de debò, t’esperi enlloc.

     Avui comença l’estiu i tu marxes cap a San Francisco.

     Corre l’any 1965 i els homes joves de l’Amèrica del nord s’estan podrint a les trinxeres de Vietnam, embotits en un exèrcit destructor d’un poble indefens i d’una extensa selva verge, arrasada amb napalm.

     Corre l’any 1965 a la teva Texas surenya i la població negra segueix sent odiada pels blancs, igual que fa cents anys, i la seva carn se segueix venent barata al mercat de l’explotació.

     Corre un 1965 que se t’emporta endavant i que per a tu ha d’estavellar-se només cinc anys després, quan et trobin morta en una cambra bruta i desolada d’una habitació d’un hotel qualsevol de Los Angeles. Llavors tindràs només vint-i-set anys, i tot allò preparat per madurar quedarà corroït pel torrent d’àcid mortífer que ho ha inundat. Totes les flors corrompudes.

     Entremig, hauràs deixat la teva davallada personal cap a l’abisme i la teva immolació pertinaç als escenaris, plena de turment i desesper, brillant amb una llum estranya, d’extraviada estrella.

     Esqueixada per la solitud, sense sosté ni calidesa, sense lloc on poder tornar, en les teves cançons llances als quatre vents clams esfereïts de dolor i auxili.

     Assassins amb les paperines que van matar-te s’aposten darrera la porta, esperant-te, a l’aguait per enxampar-te com la víctima més vulnerable sobre la qual bastir el seu negoci.

     El dia que vas dreta damunt els dos cavalls, avançant per la llarga línia de la carreta que duu a l’oest, tota tu contra el vent, encara tens el cos de pa i mel i el somriure tendríssim. Però la mort va amb tu com si fos allò més autèntic que t’ha de passar.

     Sabent com és d’anodí el teu ésser real en un país com Amèrica, demanes a crits socors en les teves balades escruixidores i els teus rocks desconsolats, on a cada nota et trenques.

     Amb el temps, la teva pell, d’un blanc emulsionat, griseja, i la picardia dels teus ulls tendres s’ha apagat, i només la teva veu vibra com un fil elèctric descarnat al viu, cercant, en el temps cruel que has hagut de viure, que la teva ànima sigui capaç d’aturar-se i trobar pau.

     La teva és una vida assetjada per una brutalitat que sangglaça. I tu ets només una nena llançada entremig, fent de funàmbula damunt l’abisme, donant-te cops contra els murs, plena de nafres i ferides, indigent fins al punt d’haver estat repudiada pels teus.

     On podies començar el teu món? Sobre què podies sostenir-lo, quan la teva via ja havia canviat les agulles cap a un camí destrucció?

     Avui sento la força sobrehumana amb què intentes mantenir-lo en el teu crit d’auxili llançat a l’univers mut mentre sona al tocadiscos el teu entranyable Summertime. Cada alenada teva, cada frec de les cordes bucals és el plor esgarrifós d’una nena perduda en la foscor, esperant una mà que l’agafi i la guiï al final del túnel soterrat i fosc, amb pudor de floridura, amb una fredor humida que arrauleix.

     I a cada onada batzegant de la teva música, a cada nota, a cada síl·laba, retorna el desemparament de tota una generació americana que va néixer quan milers dels seus fills eren lluitant en una Europa que, en cinc anys, va deixar l’escruixidor llast de 50 milions de morts. D’una nació que immediatament després va llançar les paoroses bombes atòmiques sobre el Japó. De tota una generació que entrava a l’adolescència quan el seu país sacrificava els seus fills en una guerra embrutidora i destructiva contra un país intacte que va acabar lluitant fins l’últim alè amb armes prehistòriques. De tota una generació que havia nascut en una societat que se sustentava sobre l’odi racial i una escandalosa explotació humana.

     Quin era el llegat que us oferien els que havien de conduir-vos, aquells que us havien portat al món i us hi havia de guiar, aquells que us havien de traspassar en mà els valors com el més preuat dels regals? Com no havies de voler fer l’amor en comptes de la guerra? Com no havia de ser la teva una crítica furibunda contra tota la indignitat que t’envoltava? Com no havies de triar la fugida?

     De la teva música retorna el teu temps i retornes tu, Janis, amb les teves flors i la teva recerca de somriure, la teva força absoluta per voler canviar el món i la feblesa del teu destí de dona, sense saber res dels perills que t’esperarien, creient que no hi havia cap força que pogués ensorrar-te, feta catarsi i elevada, esgarrapant vida en cada una de les notes que interpretes als teus discos, versant-la pels teus porus, per la teva veu des d’on t’ofereixes sencera. Una veu que es va extingir d’hora, però que s’alça, potent i irreductible, demanant auxili pel seu món personal i pel nostre, que segueix sent el mateix que tu vas viure.