Terra blava

     El tren de Zagreb a Križevci recorre les mateixes estacions, les que recordo de petit, que després, durant la guerra, van quedar inutilitzades. Tot el país va saltar pels aires i es va convertir en un cementiri. La terra xucla aviat la sang, el riu l’escola. Només costen de marxar-ne els vestigis damunt el ciment de les ciutats. De Križevci resten en mi, esfereïdors per sempre, els rius de sang dels morts, de vegades en paral·lel als rius d’orina. I els cossos esventrats. Vam tenir sort, la mare i jo, de poder fugir. Només tu, àvia, et vas quedar a Gotalovo, aquest darrer poble de Croàcia, gairebé a la frontera d’Hongria. No em queda més família aquí. He tornat per rendir-te homenatge.

     Porto en mi la teva ànima de pagesa, el ritme de la natura de les coses, abans que tot es tornés abominable. La teva natura que no coneixia la traïció, tanta traïció que després es va veure. Les teves mans gastades, que transmetien l’olor àcida de la vinya i del pèl atapeït dels bens. Les flors del teu mocador de cap, que et recollia els cabells i que feia joc amb les flors del prats.

     Vaig passar amb tu els estius de la meva infantesa, i mentre visqui ressonarà la teva veu, les teves paraules i riures, que em feien comprendre el món, asserenat en la seva harmonia.

     Un cop vas venir a Križevci, i jo corria amb tu pels llargs porxos de la ciutat, que avui en el record em semblen sense fi, en una seqüència que es repeteix igual, on la llum ho cega tot. I retorna en mi la teva emoció en entrar a la basílica de la Santa Trinitat, estrenyent-me la mà i caient agenollada davant l’altar daurat. Hi ha en el record de tu un sentit espacial de felicitat que m’ha sostingut la vida, igual que els besos de la mare, que l’escalfor del pare, fulminat a l’horrible front de Kalnik.

*

     El buit que avui circumda casa teva és astorador, sense cap vida humana entorn el seu volum, que es perfila al massís de Gyékenyés, dins la terra hongaresa. No hi belen les ovelles, i la vinya ha desaparegut.

     Àvia, jo t’ensenyaria paraules alemanyes, que he après, i que et causarien gràcia i sorpresa, i després riuríem tots dos, afablement, com només sabien riure els teus llavis. I t’explicaria com és Köln, la ciutat on m’estic, i com s’ha de fer per anar d’una punta a l’altra, perquè et preparessis per venir amb mi, perquè no tornaria a deixar-te. Però ara ja no se’t puc endur.

     Dins aquest indret estimat de la terra croata, la teva vida va ser immensa, i ara jeus sota la seva capa acollidora i abrupta, de la qual sempre has format part. Com pot ser que no surtis a obrir-me sabent que sóc davant la porta de la casa? Com pot ser que no pugui trobar-te, si no només el teu nom escrit al cementiri de Gotalovo?

*

     Fa hores que volto les tombes d’aquest immens cementiri, amb el teu nom als llavis, i no trobo on ets enterrada. El defalliment em venç. D’ençà la guerra aquest cementiri s’ha fet inabastable, i el teu senzill nom, Iúlia Kurelac, m’és impossible de trobar. He caminat incomptables senderols i m’he detingut davant de cada creu, amb el ram que porto per a tu, àvia, amb una diminuta cinta de la bandera croata, que sé que et faria feliç. Perquè pertanyies a una pàtria, que jo he perdut, i sabies, com diu el nostre himne, on hi ha havia la tomba dels teus.

     Què faré, àvia, en aquest món, si he perdut la drecera que em porta cap a tu, l’única arrel amb la terra que em mena fins a l’origen? I què faré amb aquest ram, que no té lloc al món, tan orfe com jo? Potser el trobaràs tu, aquí on el deixo, a l’entrada del cementiri, amb el teu nom escrit per la meva mà que segueix buscant la teva. I potser seràs tu també qui vindrà a buscar-me per dir-me que tinc una pertinença, com la tenia a la teva falda, en aquesta terra blava on tu vas plantar els teus fruits, i que jo vaig haver de deixar.

     Vine tu a buscar-me, àvia, perquè havent perdut la teva sepultura sento que em  perdo a mi mateix i m’esvaeixo en una lleugeresa insuportable, que és la de no-ser.