Tardes de Paraiba

     En les tardes sense temps de Paraiba, el meu fill i jo, únics personatges que formaven el nostre grup de turistes, de vegades anàvem a berenar al forn del poble. Era en un indret allunyat del centre, més enllà del sorramoll dels cocodrils, i totes les menges que s’hi venien, tret del pa, eren empanades senzilles de guaiaba o pinya, galetes de coco o coquetes de vainilla. La tendera ara una indígena parsimoniosa i callada que et servia el cafè com a casa, acabat de colar amb un escorredor de ret, i després tornava a l’ombra de dins la pastera. De les sucreres mal tapades de les taules, en obrir-les, se n’escapaven abelles i altres insectes increïbles d’ales i ventres virolats.

     La calor condensava l’aire en una calitja humida que feia pujar les onades de suor en espiral. Davant la finestra volaven guacamais vermells, i en els troncs altíssimes de les pomeres d’aigua alguns micos agosarats s’aventuraven fins als extrems de les branques a collir-ne els fruits, amb el perill de trencar-les amb el seu pes.

     Dins del petit local del forn, amb quatre taules i cadires de fusta, hi entrava una claror blava, i a fora s’estenia el verd maragda d’un camp de planta de nené, la llavor dura de la qual, d’un vermell lluminós i amb una taqueta negra brillant a un cantó, nosaltres recollíem com un tresor.

     L’excusat era construït a una de les cantonades del forn: una habitacioneta quadrada amb una finestra per on transitaven papallones i insectes i qualsevol petit animal que pogués escalar o volar. Allà només hi havia un vàter sense cadena, al qual havies de tirar una galleda d’aigua que omplies d’una aixeta que esquitxava com una dutxa. D’altra banda, el paper, un cop fet servir, calia llançar-lo a un munt general disposat en un poal, en íntim contacte amb l’utilitzat pels anteriors visitants.

     Una d’aquelles tardes aturades, en aquell forn de pa solitari enmig d’un mar de calor, des d’aquest peculiar excusat el meu fill va llançar un crit urgent d’ajuda. Em vaig abraonar a veure què passava, i des de la porta estant vaig veure el sorprenent espectacle d’una salamandra que, com una vistosa joia  llistada de negre i vermell, ocupava sencera la tassa del vàter. Neguitosa, provava inútilment d’enfilar-se per les parets llisquents ajudant-se amb la cua, més llarga que tot el cos. L’animal era una absoluta meravella.

     Com en una inspiració, vaig córrer cap a la taula i vaig prendre la cullera. Llavors, retornant a l’excusat com un llampec,  vaig agafar la salamandra per sota com un objecte delicat mentre ella, immòbil i plena de consciència, es deixava portar. Aleshores, alçant-la curosament, la vaig treure pel forat de la finestra on, un cop es va sentir alliberada, va clavar una sotragada amb la cua com si donés un cop de fuet.

     El forn de pa seguia solitari, el meu fill estava trasbalsat i jo em sentia excitada per haver ajudat a escapar a aquell ésser prodigiós. Després, silenciosos, ens vam tornar a asseure, conscients de trobar-nos envoltats de vida desconeguda i fantàstica que els nostres ulls i la nostra ànima no podien deixar de meravellar-se a cada pas.