Sense tu

     És a través de tu que em retorna la sensació d’aquella època pobra i lliure. Tots els camins eren oberts i l’aire del temps ens circumdava amb el seu alè estantís, enfonsadís per poder-hi crear. T’havia de perdre, potser, per saber com n’era, de feliç?

     La festa de la vida era oberta, i aquell temps es resumia amb la paraula “amor”. També altres noms poblaven el nostre pas junts pel món: precarietat de diners, poc aire per preparar el futur, molt d’esforç, migradesa real de recursos en tot, però la consciència fosa de voler estar junts, que anihilava tota mena de por.

   Qualsevol entrebanc el fèiem servir per  esperonar la creativitat, qualsevol adversitat era per a nosaltres un nou estímul, i la consciència que tiràvem endavant, i ens en sortíem, amb tantíssim resultat, i felicitat, i vida per tant poca promesa de recursos.

     Ara tinc allò que havia desitjat, més potser, però no sabia aquest preu: el preu de no estar amb tu, dels camins oberts, de l’omplir fins al fons d’aire els pulmons del teu amor i del teu alè, de sentir que junts érem aigua de dos mars que es barrejaven. Què resta, de tot allò? La meva consciència de la realitat de l’amor, la teva tendresa sempre palpitant i un constant lament: per la teva pèrdua i la del nostre món, ple d’infinites sentors, i en qualsevol època de l’any, sempre primavera. I aquella atracció indefugible del món, de totes les seves línies, aquella necessitat de conèixer, com si fóssim infants, aquella avidesa de sentir i viure, també, l’un per l’altre.

     Aleshores ja sabia que sense tu m’enfrontava a una devaluació definitiva de mi mateixa: sense la teva pell delicada, el tarannà sensitiu i harmoniós, ple de bellesa, serenor i calma. Deliciós, saborós, íntim, profundíssim. Més real que, ja mai, ningú més. Trobar-te havia estat, per part de la vida, un regal massa gran? Perdre’t va ser posar-me en consonància amb el patir del món?

     No hi ha hagut res de més real després. Cap home, per la meva part, cap circumstància, cap més tria, com la teva, per a l’eternitat.

     I amb tot allò que avui he aconseguit, o que he rebut com a regal, de què disposo, camino sense tu, i sé que, per mai més, no em bastarà ni em basta.

     El pes del nostre amor va deixar un clos que no es tanca.