Saps, Arístides?

     Era poc després de trenc d’alba i els rajos poderosos de sol ja havien esquerdat la foscor densa de la nit. Aleshores l’Egeu, amb la constant embranzida de les seves onades rodolants, va anar fent entrar els pesants vaixells dels perses a l’estret de Salamina. Saps, Arístides, que n’hi havia potser un miler? Feia feredat de veure-ho. Astorats, comprenien que els perses havien passat anys preparant la nostra conquesta. Jo, que com ja saps, era un dels remers de l’esquadra atenenca, estic ben segur que si l’Egeu no s’hagués confabulat amb nosaltres mai no haguéssim pogut vèncer el poderós exèrcit de Xerxes, perquè la nostra flota comptava tan sols amb poc més de 300 trirrems. I, saps Arístides?, avui tots els fills de l’Hèl·lade seríem esclaus dels perses, potser disseminats per les salvatges terres d’Àsia, i la nostra civilització, filla d’aquest mar bondadós, serè i intel·ligent, hagués caigut per sempre en la tenebra. Perquè el rei persa comandava ben bé un miler de vaixells, que l’Egeu, destrament, amb la saviesa d’un antic i conscient mar, va anar arrossegant cap a aquest pas estret entre la costa de l’Àtica i l’illa de Salamina. Sens dubte Posidó, rei de les aigües, era a les profunditats brandant el seu trident per acompanyar l’embat de les onades. No feia pas gaire, quan encara ens trobàvem a l’hora orba de la nit, un missatger ens havia dut la terrible notícia que l’enemic havia incendiat sencera Atenes, sense aturar-se davant de l’Acròpolis, la nostra ciutat sagrada. Els invasors havien trobat Atenes buida, ja que tots els homes atenencs érem als trirrems, sota les ordres de Tulcídides, a punt d’enfrontar-nos fins a la mort amb l’enemic persa, i les dones i els nens havien estat traslladats, sans i estalvis, a les properes illes d’Ègina i Trecena. Diuen les dones que avui, com jo, són velles, aquelles que van viure la contesa, que aquells dies de travessia l’Egeu deixava lliscar les barques com la seda. I així, gràcies a la intel·ligència de Tulcídides, que va planejar l’estratègia, i a la bondat d’aquest immens mar nostre, que ens va emparar, vam poder salvar-nos nosaltres i també la nostra descendència. I així, saps Arístide?, tu ara ets aquí també, hereu de la victòria del nostre poble, fidel i orgullós dels seus guerrers.  Amb la subreptícia empenta de l’Egeu de la immensa mola dels vaixells enemics cap a l’estret, les dues flotes ens trobàvem ara disposades cara a cara, la nostra línia defensiva davant de l’esbalaïdora superioritat dels perses. Era el primer cop que les polis de l’Hèl·lade, entre nosaltres tots germans, parlants de la mateixa llengua i regits pels mateixos déus, fèiem un pacte contra un enemic comú. I és que mai abans els nostres pobles s’havien trobat davant d’un enemic tan colossal. Tots els reis perses, ja abans de Xerxes, havien comptat amb les nostres guerres internes i la nostra antiga desunió per vèncer-nos. Però davant el paorós perill de la derrota, els caps de les polis es van reunir a Corint per tal de lluitar junts com un sol home. Totes les polis van aportar armes i vaixells per al combat, a més de la voluntat dels seus homes de vèncer o morir. La nostra flota atenenca era la més nombrosa, però entre totes les polis hel·lenes no arribàvem a sumar ni un terç del total de les naus enemigues. Igual que els seus antecessors, tampoc ara Xerxes creia que actuéssim fent pinya, i estava tan convençut de la seva victòria que es va fer construir un tron en un dels turons del Pireu per poder delectar-se des d’allà amb la nostra aniquilació. Ja era matí entrat quan els homes del nostre exèrcit ens vam encomanar als déus i vam entonar el cant de guerra. Aleshores es va enardir el nostre coratge. Els músculs dels remers es van fer forts com els nusos d’un arbre, i els braus hoplites, armats amb les seves llances afuades, tancaven files en esquadró per assaltar els vaixells enemics. I va ser aleshores, saps Arístides?, que l’Egeu, amb la seva profunda hel·lenitat, va tornar a atorgar-nos ser el nostre còmplice. El gruix de les seves aigües es va desfermar en un fragor d’onades violentes que van començar a sondrollar els vaixells dels enemics. I les naus perses cruixien i xocaven entre elles, s’esquerdaven i esclataven en milers d’estelles, i s’enfonsaven tan de pressa com si realment l’Egeu les xuclés. Enmig del sacseig enfurit de les naus, els perses no podien apuntar-nos amb les seves fletxes, i un cop queien a l’aigua, atacats per les llances dels nostres hoplites i els esperons dels nostres trirrems, l’Egeu no els deixava arribar a les ribes, i no els va permetre, de cap manera, cap mena de salvació. I així va ser, saps Arístides?, com van vèncer l’immens exèrcit de Xerxes, l’usurpador, que s’estirava els cabells des del seu observatori del Pireu, on va ser testimoni de la derrota dels seus guerrers, i que no comptar amb la fidelitat del jurament dels pobles hel·lènics, i encara molt menys amb la voluntat de l’Egeu. Ja l’oracle de Delfos havia predit l’ajut d’una força poderosa no humana al nostre bàndol, i vet aquí que aquesta força va ser aquest mar que estimem i vetllem totes les estirps hel·lenes, de la qual tu n’ets un jove i brau descendent, i de qui Atenes i l’Egeu esperen que estiguis sempre a l’alçada de l’honor dels seus homes, saps Arístides?