Viu, fresc a la mà,
un record que sagna.
Només que un racó
tenia la nit,
només que una forma
que ara fa basarda:
l’arc oval perfecte
del teu cos de flama
amb la palma oberta
besant-me incessable.
Nit que gemegava
gotejant suor
damunt de la cara,
cremor de la pell,
un dit, una marca,
l’infinit del temps
oberts en magrana.
Els cabells cruixien
com agulles d’ambre
que la nit atreia,
la dolçor alternava.
Tota la mullena
era olor amarada.
L’olor mineral
en la nit callada,
el gust de sal,
d’humit de carbó,
de flors mastegades.
La llengua, incessable,
la boca, una flama,
els llavis molsuts
a cop de xuclades.
El bressol dels pits,
com mar inundada,
el brunzit de pells,
l’escalfor borratxa.
Home bru que vaig conèixer
amb mil gotes a la barba.
Vaig acaronar-te el rostre
mentre la lluna era clara.
L’aigua tèbia s’estremia,
la nit ens paladejava.
En el clos profund
hi ha el teu solatge
d’arrels, d’algues, llim,
i de nit entrada.
Les mans ja no et troben
en mesura humana,
de tan humà que eres
la carn m’abrasava.
Vaig caure al vertigen
més alt, l’impensable.
vaig rodolar amb tu,
indòmit, feréstec,
per mai no esgotar-te.
Els trenta anys d’un cos
saborós com molsa
d’un bosc insondable,
ferm com l’arbre sòlid,
aquell que es revincla
només per besar-me,
i em deixa atrapada
entre el cos més nu,
l’home més ofert,
i els llençols amb taques.
Pes sencer bolcant-se,
aferrant-se a mi
sense deixar aire,
volent-me sentir
fins l’última flaire.
L’allau de bellesa
va venir després
-coïssor a les galtes-,
no es va obrir cap pas,
ja hi era esguardant-te.
El temps de la fi
va llançar la fosca
de negror glaçada.
Per mi començaves.
Vaig temptar-te més,
però vas negar-me,
encara ara porto
cruel esgarrifança
Com qui és inhumà,
del cor fluid vas prendre’m
el tresor introbable.
Viu, fresc a la mà,
un record que sagna.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 