Quetzal

—Estàs bé?

—Sí.
—Segur?
—Sí, segur… Bé, estic una mica trista.
—Per això que m’has explicat abans?
—Sí.
—Però no té importància, no?
—No, no gaire.
—Vas marxar i ja està, oi?
—Sí, però després hi vaig tornar.
—Com, que hi vas tornar?
—Espera, deixa’m tapar amb el llençol. Fa una mica d’humitat, no trobes?
—Vine aquí, que t’abraço si vols.
—Ara vinc. Espera un moment. És que si no, no puc pensar clar.
—Com és, que hi vas tornar?
—És que no suportava el desfici.
—Per què no m’ho has explicat abans?
—És que no vull entretenir-te amb les meves històries.
—I ara, dona, què dius? I què va passar, quan hi vas tornar?
—T’interessa?
—Sí, és clar. Què va passar?
—Doncs no va passar res. Absolutament res.
—Un cop allà, vas veure que ell no t’interessava?
—No, al contrari. Un cop allà vaig veure que m’interessava del tot, que no hi havia cap home que volgués més, que ell era qui jo només volia.
—I li ho vas dir?
—No. No el vaig ni mirar. Li vaig girar la cara. I això que vaig anar a la mateixa pensió, al mateix passadís del primer cop, on hi havia la seva cambra, ben bé damunt del mar.
—I això era el que volies, tornar-hi i ni mirar-lo?
—No. Aleshores no sabia què volia. Vaig tornar allà per descobrir-ho. Ara penso que volia donar-li  l’oportunitat que es comportés més humanament, que fos més persona. Ja n’hi havia donat altres, abans, d’oportunitats: li havia escrit correus, li havia trucat a la pensió, però no m’havia respost. I després va seguir sent el mateix depredador, tant que potser se’n va sorprendre ell mateix i tot.
—I tu l’estimaves?
—Sí, l’estimava. Com a res al món. Ho hagués deixat tot. Hagués anat amb ell a les Illes Fiji, a fer la seva vida de marginat.
—Quina vida de marginat?
—Bé, allà vivia en una barqueta, sense llum ni aigua, pescant per menjar…
—Ja t’entenc.
—És que jo penso que la vida és per experimentar-la, i no hi havia cap més fruïment d’aquella magnitud fora d’ell. I jo sé que me n’hagués sortit de tot. Però deixa que t’expliqui el viatge de retorn, i el de fugida.
—Sí, explica’m. Com va anar?
—Espera. Encén el llum. Ja gairebé s’ha fet de nit. És aquí, a la tauleta. Després podríem anar a fer un cafè.
—Sí, després et convido. M’hi sento bé amb tu. Podríem anar a sopar junts.
—D’acord. Jo també estic bé. Però deixa’m que t’expliqui què vaig fer quan vaig marxar.
—On vas anar?
—Cap al sud. Esperava conèixer algú altre, que aquella història no fos més que una aventura sense valor, sense importància.
—Però no va ser així.
—No. Encara ara, després de mig any, actua. Hagués donat mitja vida perquè seguís endavant. Mitja vida. I no exagero.
—I això, només després de cinc dies d’haver-lo conegut.
—Cinc dies no. Cinc nits en un paradís inimaginable. El vaig conèixer quasi al mateix moment d’arribar a la pensió. De seguida vam entrar en conversa. Ja t’he dit que em van donar una cambra contigua a la seva, i que la primera nit ja la vam passar junts. Quan es va fer de nit el vaig veure tan sol, amb un posat tan abandonat, jugant a escacs amb una maquineta a la galeria de la pensió… Compta tu! Volia donar-li el meu caliu, una mica d’il·lusió, de vitalitat…
—Aleshores ja te’n vas enamorar?
—No, i ara! Vaig pensar que no era gaire atractiu, que amb ell no hi havia cap perill d’enamorar-me. Però després, quan vaig estar amb ell, vaig descobrir una part ignota, salvatge de mi mateixa que no sabia que existís. Una força revolucionaria que havia trastocat del tot qui era jo, les meves prioritats…
—I com és, que es va acabar tan abruptament?
—Bé, vam passar cinc nits junts, i l’última li vaig parlar d’amor. Aleshores, la nit següent ja em va rebutjar. Jo li vaig suplicar que em deixés estar amb ell, però em va tancar la porta, i per més que vaig trucar, no em va obrir. Per això vaig fugir cap sud, corglaçada, amb un dolor insuportable.
—I què hi vas fer, al sud?
—Fugir. Però amb tot el desesper possible. No volia fugir d’ell. Només volia restar-hi. Però volia fugir de mi, del meu dolor, dels meus sentiments. I al sud em vaig desesperar encara més, perquè era inhòspit, aïllat, a nou hores de camí de la platja magnífica on ens vam conèixer, on ell s’havia quedat. Vaig arribar-hi de nit, i l’endemà, d’hora, vaig marxar. Em vaig deixar l’anell i les arracades d’or a l’habitació, tot a causa del meu desfici, de la meva desorientació.
—I hi vas tornar. Vull dir, on era ell.
—No, primer vaig fer una marrada gairebé per tot el país. Volia que passés alguna cosa que em donés una consciència nova, que m’allunyés d’ell. Però no va passar res. Només va créixer el meu sentiment. Es va fer definitiu, em va omplir per complet, ho va arrabassar tot. Res no em bastava. Enlloc tenia pau. Només plorava. M’estirava els cabells. Què hi feia, lluny d’allà on volia ser?
—I hi vas tornar.
—Sí, hi vaig tornar. Gairebé paralitzada de por, però hi vaig tornar. Vaig anar a la mateixa pensió, i en arribar-hi vaig topar de cara amb ell.
—I què va passar?
—Res. Em va tractar amb indiferència. No, d’una altra manera: com si, després de tot, només ell fos el protagonista de la funció. Em va dir que en aquell moment marxava, com si no pogués estar per mi fins que es dignés a donar-me la vènia.
—Però dius que tu l’estimaves. Per què t’importava tant, això?
—L’estimava, sí, però no a qualsevol preu. No al preu de perdre el valor davant d’ell. No al preu de ser una pelleringa. No al preu de convertir-me en un ninot. Ell també havia de fer un pas en algun sentit cap a mi.
—I no el va fer?
—No. Una de les tardes, mentre jo era a la platja, va ploure com si el cel descarregués aigua, com només és capaç de ploure al tròpic. Jo em vaig afanyar a tornar a la pensió. En arribar, ell era a la galeria comunitària amb altres residents. Jugaven a escacs i enraonaven. Jo vaig canviar-me de roba i vaig asseure’m a una taula. Era a una cantonada, a recer de les mirades dels altres. Se m’havia mullat la llibreta, amb els meus escrits i apunts, i vaig intentar passar en net tot el que es podia salvar. Vaig escriure molta estona, mentre sentia la seva veu que tant em trasbalsava, la que m’havia parlat en la intimitat densa, la que m’havia foragitat definitivament la darrera nit com si em llencés a les escombraries, amb aquella alarma de perill mortal que sonava dintre meu.
—I que encara no s’ha apagat, oi?
—Que encara no s’ha apagat, tens raó. S’ha apaivagat, però apagat, no.
—No ha passat res que hagi debilitat aquesta vivència?
—No, res. Ho he buscat, ho he desitjat, però res.
—Potser sí, però encara no ho saps.
—…
—Però explica’m… Què més va passar?
—Hi havia una noia, molt jove i bonica. Parlaven tots dos fluidament en anglès, com jo no podia fer. Tinc un anglès deficient. Jo no entenia ni la meitat de la seva conversa. Aquest va ser un altre inconvenient, però ell no em va ajudar gens. Al contrari, ho va aprofitar. Ja t’he dit que era ianqui, de Seattle.
—De què parlaven, amb aquesta noia?
—No ho sé ben bé, crec que d’alguna ciutat dels Estats Units, però jo només sentia el to dolç de tots dos. Seguia plovent. Feia olor de terra, i hi havia un ambient íntim, també amb la llum del cel, amb el so de la tempesta i del mar. I jo sentia calfreds de tristor i de neguit, però era a la seva vora, ara ja no fugia. No hi havia cap camí per recórrer. Només calia anar de l’un a l’altre. Per això havia tornat.
—Però no a qualsevol preu, oi?
—Exacte. No a qualsevol preu. La nit que em va foragitar, que em va fer fora definitivament i va negar tot el que hi havia hagut, robant-li el valor, no vaig dormir en tota la nit. Tinc una sensació de mareig i de febre, de dolor punxant, com d’una fletxa clavada, que no em deixa córrer la sang. Aquella nit em vaig quedar en aquella galeria, escrivint-li una carta i aixecant-me a cada estona per trucar a la seva porta. Com abans, en la bellesa de la nostra història, quan trucava cada nit i ell m’obria amb una abraçada llarga, emocionat. Però aquella nit, l’última, ell no va obrir. No et pots imaginar la sensació d’aquella porta blindada, aixecada enmig la tendresa del meu sentiment, del meu amor que havia crescut com un ésser viu que es sotragava dintre meu. Però no va obrir, i l’endemà, abans de fugir, li vaig deixar la carta per sota la porta. No li recriminava res. Només intentava interpretar què passava, i li deia la tendresa que sentia per ell. Ara sé que no hagués hagut de marxar.
—Per què?
—Perquè potser només era una baralla entre dos enamorats, o entre dos amants, o un malentès, o una situació momentània. Potser haguéssim pogut recuperar la nostra història, sense que creixés el dolor i la desconfiança. Sense el meu córrer erràtic pel país, inútil, mentre s’instal·lava la desesperació. No hagués hagut de permetre això. Però no vaig ser capaç de comprendre la importància d’aquelles nits amb ell per a mi, no la volia reconèixer. I ho vaig perdre tot.
—Perquè no ho vas voler prou, potser.
—No. Perquè ho vaig voler massa. No ho hagués hagut de voler tant. Potser això també va espantar-lo. Era un home feble. Però potser per això el volia encara més.
—Què va passar, a la galeria, aquella tarda que plovia?
—Sí, que va amainar una mica i la noia va marxar. Jo havia tingut molts gelos. Pensava que ja havia trobat substituta, que jo valia tan poc com això. Segur que ho devia intentar amb més d’una. Però no era un home atractiu, d’entrada. Era quan es coneixia, que tenia una atracció mortal, com un verí. Quan la noia va marxar ell es va enretirar amb la cadira on seia per poder veure’m. Em vaig adonar com em mirava, mig de reüll, però d’una manera inequívoca. Jo gairebé tremolava. Després, mentre jo m’agafava a l’escriptura com una salvació, ell va passar pel meu costat, molt a la vora, camí dels banys, i em va mirar de ple, mig somrient, amb una mirada oberta, amb aquell posat del primer dia que volia dir que estava disposat. No era un home proper, de paraula fàcil, ni tampoc comunicatiu. Però jo li vaig abaixar la vista. El vaig mirar i el vaig negar. No vaig trobar l’energia dins meu per regalar-li un somriure. Ja no tenia res per regalar-li, per donar de franc, que pogués exposar perquè em pogués tornar a prendre. Però volia que s’acostés. No desitjava res més.
—Però ja va fer un intent d’acostar-se, no?
—Sí, però ho va fer així. I, tanmateix, tenia coses de què parlar amb mi. Per exemple, a la carta que li havia deixat l’última nit li deia que estava molt trista. Jo volia que això signifiqués alguna cosa per a ell. Ell havia tancat la porta, i jo sentia que era ell qui havia d’obrir-la. Però no va passar res cap dels dies que vaig ser allà, i això que ens trobàvem constantment: al poble, a la platja, a la mateixa pensió, sempre sols, però no vam trobar cap clau per obrir el món, i ens vam quedar a l’altra banda de la vida, allà on només es genera la mort. Allà on encara sóc ara. Bé, allà on encara he estat fins avui.
—M’agrada que diguis això: fins avui. Obre una esperança cap al futur.
—Sí, tens raó. Saps què?, ja no t’explico res més. Ara ja tant me fa. Tot es va acabar de debò la nit que em va fer fora, el matí que vaig marxar. I sense possibilitat de recuperació. Perquè els dies que vaig ser allà, quan havia tornat, d’alguna manera ell només va fer que confirmar la seva negativa. Esperava els meus regals, però la seva negativa no havia canviat. Al contrari, ara hagués agafat més força per llançar-me encara més lluny. Però això no li ho vaig deixar fer. Tampoc sap com el vaig estimar, com he portat fins avui la foscor brutal que va crear en mi. I el meu desig per ell.
—I aquests darrers dies, no vas parlar mai amb ell?
—Sí, el dia que vaig marxar. Altres dies li donava mostres que es podia acostar. Aquella mateixa tarda, a la galeria, quan ja li havia girat la cara, somreia als ocells a qui jo donava menjar, dolçament, evidentment, perquè ell no temés acostar-se a mi. Però no va fer res. Va començar a no mirar-me, a ignorar-me. I així ens vam ignorar tots dos en totes les trobades, assídues, per aquell poble magnífic on havíem creat una felicitat espectacular. Enmig del paradís, perquè Quetzal és el paradís. Un lloc que no es pot imaginar si no s’hi ha estat. Massa bellesa per imaginar-la, massa dolçor. Un lloc on tot és exultant, on la natura eclosiona de vida. On el mar és calent, i les nits tenen el teixit suau de la seda, amb petits llums íntims encesos per tots els indrets, com són les cuques de llum voladores. Una immensitat de bellesa. I enmig d’aquesta bellesa vivíem la nostra història.
—Així que al final vas parlar amb ell.
—Sí, el dia que marxava. Aquell dia, abans d’anar-me’n, havia trucat a la seva habitació, i tampoc no havia obert. Encara no sabia que no hi era. Així doncs, me n’anava sense veure’l per darrer cop. I això també em dolia, com tot el que havia passat entre nosaltres. Era una amalgama de dolor. Però abans d’agafar l’autobús vaig anar a esmorzar a una cafeteria que ell mateix m’havia recomanat, a un extrem d’aquell petit poble, i abans d’arribar-hi vaig veure com en sortia ell.
—I què vas fer?
—M’hi vaig adreçar. Directament. Ara ja no restava cap oportunitat de res entre nosaltres. Per això potser sentia que ho perdia tot, però tampoc no podria fer-me cap mal. Ja no hi havia temps per a res. Ja l’havíem consumit. La vida és això també: la consumim, igual que el temps de les grans històries. En realitat, a aquest home li havia tingut una por colossal, li havia tingut pànic. Pànic pel poder que tenia sobre meu, pel mal que m’havia pogut fer, pel que podia fer-me encara, un mal molt pitjor. I aquest temor m’havia fet mantenir-hi les distàncies. Sentia com un gust constant de sang. Malgrat tot, però, jo havia donat fins al màxim que podia: havia tornat, era allà. Llavors, era a ell a qui li calia actuar. Però jo no devia tenir prou valor per a ell, no havia arribar a ser ningú important. O potser ell era un ésser que s’havia deshumanitzat. O jo havia estat una cosa simplement a utilitzar a les seves mans, sense saber-hi fer res més. I, a més, era un home feble. Tampoc no tenia inquietuds, ni grans ganes de conèixer.
—Però li havies agradat, oi?
—Sí, això és veritat. I s’havia sentit molt bé amb mi. Crec que també emocionalment m’havia utilitzat, perquè el consolés, perquè omplís la seva solitud. No hi havia hagut només sexe. Tot havia estat molt humà. També sopàvem junts, i caminàvem junts per la platja. Hi havia hagut oferiments mutus, i en molts moments, bellesa extrema. Es troba cada dia, això? Ho trobo cada dia, jo, en el meu món estèril i cansat?
—I què li vas dir, quan li vas parlar?
—Bé, em vaig adreçar a ell com si acabéssim de parlar. El vaig mirar mentre passava pel meu costat i li vaig dir que aquell matí  me’n tornava cap al meu país. Li ho vaig dir així, sense cap salutació prèvia, sense cap introducció.
—I ell què va fer?
—Ell es va aturar en sec. Aleshores vaig veure que havia desitjat alguna cosa, també. A mi, segurament. O potser s’havia penedit del que havia passat, d’allò que havíem perdut. Es va aturar en sec i em va recórrer literalment amb la vista, d’una banda l’altra, de dalt a baix, amb plaer de mirar-me, fins que em va mirar als ulls. I va assentir amb el cap, pesarós, també molt trist.
—No us vau dir res més?
—Sí, li vaig dir quant havíem perdut, tot el que haguéssim pogut viure fins aleshores, fins el dia que jo marxés. Mai li havia demanat res més. Però potser no m’havia entès. No sé què va passar. No sé per què. Encara no sé per què he hagut de viure tant de dolor. Però tot va anar així. És culpa meva. No vaig tenir precaució. Em vaig posar a les seves mans, i ell no va saber què fer-ne. Ell no volia de cap manera tota aquella emoció, només fruir sexualment, potser. Però tot es va escapar de les mans, i jo li vaig mostrar què em passava, li vaig assenyalar cap a on anava, i ell va recular, fins al fons de si mateix, com si es trobés davant d’un enemic.  I en mostrar-li la dimensió que tot havia pres, jo també vaig fallar. Però, no sé perquè, creia en un sentiment d’amistat, saps?, aquell sentiment que ho salva tot, que és d’un altre signe, però que segueix oferint. Però semblava que ell ni tan sols hagués sentit parlar al món d’amistat. I em va clavar l’espasa, com en un duel. No em va deixar ni desembeinar. I així vaig morir, dessagnada, fins ara mateix.
—I es va acabar aquí.
— Bé, aleshores li vaig mentir.
—Amb què, li vas mentir?
—Li vaig dir que no havia tornat per ell, si no perquè m’agradava aquell lloc. Va ser quan ell em va dir que no m’havia demanat que tornés. Amb això donava per segur que havia tornat per ell, i jo no li volia donar tots els trumfos, malgrat que ja els tingués tots. I encara vaig afegir que no es podia imaginar com n’era, jo, d’independent.
—I s’ho va creure?
—No ho sé. Per un moment va dubtar. Potser encara ho dubta ara, però bé, ara el més segur és que no hi pensa, en mi.
—I, en la vostra relació, parlàveu de vosaltres?
—No. Ell ho evitava. Cada dia es llevava d’hora per anar a fer surf, i això a la nit era una pressió. Ens adormien molt tard, i no era qüestió de començar cap conversa. Si algun cop jo ho havia intentat, ell ho havia tallat. De tota manera, una nit li vaig preguntar directament on era la seva dona. Va ser després de fer l’amor, d’aquella intensitat inimaginable. Li ho vaig preguntar en la serenitat que es creava després entre nosaltres, on podia néixer qualsevol dels grans sentiments. El mar, sota la seva cambra, ens gronxava. Era la meravella del món.
—I què et va contestar?
—Què?
—Què et va contestar, quan li vas preguntar per la seva dona?
—Li ho vaig preguntar per la manera com coneixia una dona, com sabia extreure’n plaer, com sabia donar-ne. Per com era capaç de meravellar-me. I em va dir que no en tenia, que no s’havia casat, que havia viscut amb dones algunes temporades curtes, però res més.
—I t’ho vas creure?
—Sí, es clar. Per què no? Ara no sé què pensar, però aleshores jo creia que estàvem creant una amistat, potser una relació d’amor. Potser només ho va dir perquè no m’escapés. I després ell em va preguntar per la meva situació, i també li vaig contestar que no, que no hi havia ningú. I ens vam adormir abraçats, com cada nit.
—I mai no hi va haver cap problema? Tot va anar com una seda, sempre?
—No. Una nit em va fer fora de la seva habitació.
—Ah, sí? Doncs això és força bèstia, no?
—Sí, això va ser bèstia. Ja li ho vaig dir, també. Era una nit en què jo no podia dormir. Estava nerviosa i em movia bastant. Crec que era perquè necessitava que parléssim, però ell no en donava la oportunitat. Ell també tenia el son feble, aquella nit, i a cada moment que em movia es despertava. Devia estar neguitós per anar a fer surf, l’endemà, o vés a saber quins problemes devia tenir. No sabíem res de les nostres vides, però en un altre sentit s’havia creat una coneixença abassegadora. Faltaven poques hores per llevar-se, i aleshores em va dir que per dormir bé havia d’estar sol.
—T’ho va dir amb bones paraules?
—No. Ho va dir imperiosament, sense deixar lloc a cap dubte, ni a que jo pogués triar. Em vaig aixecar i me’n vaig anar. I l’endemà li vaig dir que estava enfadada, que m’havia fet fora de la seva habitació i que ja no confiava en ell.
—Es va disculpar?
—No. Va tornat a comentar el tema del surf. Jo no hi vaig donar passada, però ell va insistir. Repenjat a la barana de la galeria, va insistir i insistir. Era evident que tenia por de poder-me perdre. Fins que jo ho vaig donar per bo. I al vespre li vaig dir per tornar a anar a sopar. En sortir del restaurant plovia bastant fort, i ell em va deixar aixoplugar sota del seu impermeable, a frec del seu cos. I després aquella nit va ser la més preciosa. Però abans li vaig preguntar si també pensava fer-me fora. M’havia fet mal i me’n volia assegurar. I ell va contestar que em podia quedar “cada nit”. Després va rectificar i va dir “tota la nit”. I jo em vaig sentir molt satisfeta. Amb ell era feliç, i em semblava que ell també ho era amb mi, però no ho devia saber interpretar bé, sinó les coses no haguessin passat així. Després de sopar, de tornada a la pensió pel camí de la platja, va dir com per a si mateix: “una altra nit bonica”. I a mi em va semblar com una confirmació del valor que la nostra història tenia per a ell. M’agafava per l’esquena, suaument, i a mi em semblava que érem l’un per l’altre, dues persones que s’havien conegut al paradís i que eren en el camí d’estimar-se. Per això mai hagués pogut preveure la seva reacció quan li vaig proposar fer un pla junts per a la resta de dies de vacances. Res, poca cosa, només el fet seguir trobant-nos a les nits, bàsicament, com havíem fet fins aleshores. Per seguir així, jo estava disposada a canviar el meu viatge, a deixar de conèixer el país. Només era a ell a qui volia seguir coneixent, de qui ja no podia desprendre’m. Però llavors, en dir-li això, va ser quan em va esclafar. De vegades penso que potser només era un pervers, algú que frueix exercint el seu poder. Li vaig delegar massa i ell ho va utilitzar. O potser només es va espantar. O potser és que ja en tenia prou de mi. O estava malalt, o tenia una psicopatologia. Jo l’estimava, de tota manera. O potser és que encara no m’havia decebut prou. Sigui com sigui, aquell era el meu moment d’estimar-lo. “És ell, qui s’ho perd”, tothom em va dir, però jo sé que només era jo qui m’ho perdia, i perdia allò que més desitjava al món. Però bé, així és la vida.
—Així és la vida. No sempre es pot guanyar.
—No, però es pot ser més sagaç que no jo.
—Simplement, no el coneixies.
—Precisament per això. No m’hagués hagut d’exposar. Era un risc massa alt, hagués hagut de jugar només al meu favor. Prendre, igual que fa la gent, igual que feia ell. Però jo també volia donar, i que tot fos a parts iguals. Demanant tant, tanta completesa, tanta perfecció, és com ho vaig perdre tot. I me’n dolc com de poques més al món. Però ara ja tant és. Igualment, s’ho empassarà tot la mort.
—Però encara no és l’hora de la mort, dona.
—No, però això m’hi acosta. És un vessament de mort, una aturada cardíaca, una vena que es va escolant.
—Ho has explicat a algú?
—No, però hi havia un testimoni: la filla de la mestressa de la pensió, que estava al cas d’aquest drama. Ella ho sabia tot, i per això jo l’evitava. Era el testimoni absolut del meu fracàs més absolut encara.
—I, al final, us vau dir adéu?
—Sí, bé, el dia que marxava definitivament, quan li vaig dir que havíem perdut tant, ell va dir que per a ell tot ja estava bé. Va dir que aquella nit l’havia pressionat, i jo vaig quedar consternada. Com hagués mai pogut pressionar-lo? I amb què? O sigui, que tot havia estat només un malentès. I amb això se me n’havia anat la vida. Volia morir-me. En fi, és igual. Li vaig demanar permís per acaronar-lo, i me’n va donar. Li vaig posar la palma a la galta, i ens vam abraçar. Ell tenia problemes de comunicació. Jo ho sabia des del primer moment que el vaig veure, quan vaig pensar que no m’agradaria mai, quan ni de lluny sospitava que l’estimaria amb tota l’ànima.
—Va acabar així?
—No, va acabar pitjor. Li volia explicar el meu dolor, almenys que en fos conscient, però no va voler sentir-ho. A la primera frase em va deixar amb la paraula a la boca. Va alçar la mà fins el front, com no volent sentir el que li deia, com si el tornés a pressionar, va girar cua i va marxar. Potser li va semblar una crítica, però no ho era. Era una forma de comunicar-me, d’establir un altre pont i construir-lo pels fonaments. Però només es va allunyar, i jo em vaig quedar cridant-lo pel seu nom, entonant el seu nom, amb tota la força del meu amor per aquell home que tornava a deixar-me. Ho hagués canviat tot per ell. Hagués transformat d’arrel la meva vida. Però va tornar a abandonar-me. Hagués corregut darrere seu dient-li que l’estimava, però per fer això has de confiar en la persona, i jo no podia confiar-hi. Així que el vaig deixar marxar. Vaig anar cap a la cafeteria, però no vaig poder empassar-me res. Tornava a estar desorientada, aclaparada, desfeta. Llavors van baixar els micos a demanar menjar i jo els vaig donar l’esmorzar, de mà en mà. Al final aquesta va ser també una bona manera d’acomiadar-me de Quetzal. Però tenia el cor encongit i em sentia a la vora de l’abisme de pensar tot el que s’havia perdut, sense comprendre’n el motiu. I de debò estava a punt de caure-hi, només cridant el seu nom.
—Com es deia?
—Brian.
—Doncs el Brian es va perdre molt.
—Ah sí?
—I tant. Es va perdre tot el que a mi m’agradaria viure. I tu també em sembles un abisme, però de tant que m’atrau.
—Què vols dir? Ja m’has vist prou bé? Ja saps qui sóc, jo?
—Sí, absolutament.
—Ja saps que sóc aquesta dona a qui qualsevol pot llençar, sense força per resistir-se, sense força per reaccionar?
—Això és, precisament, el que em sembla més irresistible. I ara, vine, que et convido a sopar. Després de tants tràfecs, cal recuperar energia.
—Sí. Quants tràfecs inútils, oi?
—I ara! La vida és tràfec, ja ho veus.
—Sí, però com cansa tot això!
—Vine, deixa’m que t’abraci. Dóna per bo que hi hagi coses per viure. Ja tindrem temps per descansar després de la mort.