Pal·lidesa

     En sortir de l’aeroport de Copenhaguen vaig agafar un taxi. Als carrers la neu estava apilada a les vores i la llum era somorta. Vaig estar poca estona a l’habitació de l’hotel, just per preparar el material i canviar-me. En vaig vestir amb un estil entre esportiu i casual, amb una diadema al cabell, a to amb el meu personatge. Vaig pensar que si l’home que havia d’entrevistar no era el que buscava hauria de cercar-lo en un altre lloc, però totes les pistes l’assenyalaven. Era qüestió d’entrar-hi en confiança i esbrinar-ho.

     No tenia cap fotografia seva, i pel físic seria difícil reconèixer-lo: era un home vell del sud, d’estatura mitjana, de pell olivàcia, de llavis gruixuts. Només sabia que tenia el malnom de Retorico, perquè parlava com un llibre.

Havia preparat acuradament unes preguntes senzilles, però l’objectiu principal era fer-lo parlar i que entrés en confiança.

Vaig agafar un altre taxi per anar al seu departament, a Østerbro,un barri mariner llunyà del centre i on es podia trobar la famosa Sireneta.

Ell mateix em va rebre, directament amb el dialecte napolità. Jo li vaig  parlar amb italià i vaig fer el meu somriure més candorós. El de seguida va deixar a part el dialecte. L’apartament era còmode, calent i funcional.

―Com ja sap, senyor Tomaso, sóc la Milena, la periodista de Viaggio, i tinc unes quantes preguntes per fer-li  –li vaig dir un cop ens havíem assegut al sofà–. La meva revista i jo li agraïm que ens hagi volgut rebre.

―Estic tan avorrit, aquí –va respondre, melancòlic–. Algú que arriba d’Itàlia és com un bàlsam. I vostè és tan jove…–va dir amb una mirada pícara.

―Tinc unes quantes preguntes per fer-li per al meu reportatge –vaig dir-li, xamosa.

―Endavant, filla, endavant…

―Com descriuria Copenhaguen, senyor Tomaso?

―Copenhaguen és una ciutat oberta, plana, extensa, disposada a rebre’t i a deixar-se descobrir –va dir de carrera.

―I la seva arquitectura, com la definiria?

―La seva arquitectura és nòrdica, amb finestres grans per aprofitar tota la claror i el més minso raig de sol, amb edificis preparats per la neu, plens d’imaginació delicada, bastits amb figures mitològiques compostes per dracs, sirenes i animals fabulosos que sorprenen el viatger del sud per la seva màgia insòlita, per la seva personalitat definitiva inserida en la vida quotidiana dels seus habitants.

―I com són els seus habitants?

―Uns personatges rossos, blancs de pell, d’ulls cristal·lins de color blau, els homes gairebé imberbes, les dones amb pits prominents i solemnes. I tant uns com altres amb un somriure suau. I tots plens d’energia i pragmatisme.

―Què s’hi pot fer, a Copenhaguen, senyor Tomaso?

―A Copenhaguen? –va dir ell, distret–. Ai, que bufona que ets i quines preguntes més divertides que em fas.

―Vol dir? –vaig riure jo, voluble–. Però les seves respostes em semblen molt interessants. Segueixi’m parlant de Copenhaguen, si us plau.

―Sí, sí, és clar. Què m’havies preguntat?

―Doncs, quina li sembla a vostè la millor manera de conèixer la ciutat?

―A Copenhaguen pots voltar per tots els seus carrers, entrar a tots els seus edificis, penetrar als castells medievals, sòlids i inexpugnables, plens d’imaginari de lluita i de conquesta. Pots recórrer tots els seus canals, per on penetra l’aigua del mar del Nord i estén la xarxa marina que caracteritza la ciutat, que la suavitza i l’enfredoreix en els seus miralls lluminosos. Pots anar a la riba del mar obert, d’aire salobre, sempre vibrant, sempre fresc, i pots anar, tot passejant, fins la Sireneta, ben a prop d’aquí, asseguda enmig d’un entorn salvatge i mariner. I pots seure als seus bars i restaurants cars, luxosos i plaents. I recórrer tots els parcs plens d’esquirols i el Jardí botànic, magnífic i grandiós, amb racons íntims, amb l’immens i somiador hivernacle de plantes tropicals.

―I un cop ho has vist tot, senyor Tomaso? –vaig preguntar-li incisiva.

―Un cop ho has vist tot, i ja has anat a les seves sales d’espectacles,  aleshores, si ets una persona del sud, i si per algun motiu t’has de quedar forçosament a la ciutat, aleshores comences a avorrir-te mortalment.

―Per què o diu, això?

―Per què? Li falta misteri, a la ciutat, complexitat, dimensió tèrbola. És massa perfecte per contenir passió, per cometre errors, per haver de penedir-se i demanar perdó, o arribar als límits d’emoció a què, sota el sol, potent, els llatins estem acostumats.

―I n’hi viuen gaires, aquí, de llatins? –li vaig preguntar just seguint el fil de les seves respostes.

―No, noia. Copenhaguen és una ciutat sense emigració, un somni, també per a un llatí, amb les nostres ciutat populoses, on tot es barreja, on no hi cap n’hi una agulla, i on tots i cada un esperem que ens arribi un cop de sort per no haver-nos d’esforçar, i desitgem que la vida, mentre ens la passem fent tertúlia sota el sol, es vagi esmerçant com un regal.

―Gaire diferent  d’aquí?

―I tant! Però per a un llatí, amb les seves ganes de comunicació profunda, amb el bagatge de les seves ciutats, sempre plenes d’estímuls que es barregen i que constantment el transformen, Copenhaguen és un lloc anodí i, des del punt de vista vital, pàl·lid i insubstancial. Tanmateix, a un llatí els seus habitants li semblen més lliures, més transparents, més plans que les persones de la seva terra. Aquí no existeixen les grans demostracions emocionals, ja estiguin sobris o ebris, i és quan a impressions de l’emoció sembla que tinguin unes osques molt menys fondes.

―I com s’ho explicaria, vostè, això? –li vaig preguntar entre innocent i seductora.

Ell em va somriure com un galant.

―A la nostra latitud –va respondre allargant les paraules–, el nostre cel suau, la dolçor de l’aire i el sol fort ens fan sensitivament més vulnerables i, alhora, extremadament susceptibles. Al nostre costat, un poblador del nord ens sembla, en molts casos, gairebé mancat de reaccions emocionals. Aquí la natura s’encarrega de posar-hi el seu ordre nevat, el seu fred visceral, la seva capa neutralitzadora de reaccions extralimitades, i tot això desemboca en concepte de pau i de benestar que per a nosaltres és només pàl·lida desolació.

―Ja he vist que aquí hi feia molt de fred! –vaig dir per refermar l’ambient de complicitat.

―Molt fred. Però el temps meteorològic és per a ells un element a mantenir lluny de les seves vides, fora del seu efecte i de la seva acció, mentre que per a nosaltres el temps es consubstancial a nosaltres i ens traspassa la vida, i ha fet sorgir les nostres ciutats profuses de d’espais de comunicació, tant a frec de pell els uns amb els altres que ens provoquen reaccions extremes. Al sud les relacions de poder es tornen fàcilment abusives i cada cosa que passa ens la prenem radicalment a la valenta.

―Quines diferències definiria, en síntesi, entre els pobles del nord i del sud?

―La gent del nord és més despresa. Per al seu temps vital és molt més important tenir cura d’asseure les bases del futur, activitat sense la qual es podrien quedar fàcilment sense recursos o morir-se de fred. El seu esperit pren la seva gran fortalesa d’una actitud tranquil·la, amb la qual planifiquen el futur, amb una mirada clara, desproveïda de temors i angoixes, mentre no paren de fer feina. La gent del sud som més ganduls. Ens ve l’angoixa de la mandra, de fer el dropo, d’esperar aquest cop de sort embolicant-nos de vegades en assumpte tèrbols, tot per no posar-nos a treballar de valent, sempre amb aquest desig que la vida ens vingui regalada i ens puguem dedicar a cultivar les nostres il·lusions.

―I com és que vostè va venir a viure aquí, senyor Tomaso? –li vaig dir fent un gir cap a una pregunta personal. Vaig aturar l’alè, però ell no va mostrar tornar-se més caut.

―Jo, noia, sóc víctima de mi mateix –va dir amb ulls somiadors–. Em vaig enamorar d’una dona, i aquí he vingut a parar –després es va aturar i em va mirar directament–. Oi que és una raó de pes, que per a un llatí se sosté indiscutible, absolutament comprensible?

―Oi tant! Quin altre motiu hi podria haver? No se me n’acut cap més –vaig dir frívolament.

―La realitat te la diré només com un secret, com fem nosaltres, entre els llatins, i confio que sabràs guardar-lo com a prova del vincle que suposa ser llatins. La veritat és que vaig marxar a causa d’un assumpte molt fosc amb els galifardeus de la Camorra. Un afer tan miserable que mai no cabria al cap d’aquests pobles nòrdics, que miren la vida des d’una dimensió desapassionada i amb un gran gruix de temps calm i avorrit que ells consideren com el súmmum de la felicitat.

Llavors jo vaig apartar la mà i vaig fer un somriure glacial, ja fora del paper de la periodista jove i inexperta.

―Sóc la filla d’en Poldani, Retorico.

Ell va tenir una convulsió i va obrir, esbatanats, ulls i boca.

―Ara ja t’hem trobat –li vaig dir, alhora que treia l’arma i disparava el carregador al so dels petits xiulets que el silenciador va deixar anar en aquella cambra funcional de llum freda.

Va caure al sofà de costat, com un embalum, sense cap so.

I tenia raó. Allà la mort i la venjança esdevenien també més pàl·lides.