Si pogués tornar allà mai més me n’aniria,
de la cambra sagrada on tu i jo vam perviure
Correria de pressa pels carrers sense fita,
trobaria el teu rastre, la teva pell d’oliva.
Obriria l’estança de donació antiga,
on rebroten, buscant-se, tiges i flors tendríssimes,
on s’enfonsen, intenses, les clarors de la vida
allà on giren pregons els ròdols de la sínia
amb els cossos suats, la maror d’un en l’altre
inundant l’alegria. Tornaria per sempre
amb tu si aquella cambra encara fos oberta,
si la nostra llar d’anys encara ens fos parada,
si tu i jo no ens haguéssim perdut en la tenebra.
I vindria corrents a vessar-me en tu amb ones,
a deixar-me al teu cos de festa, a barrejar-me
entre les teves cuixes, a sentir incandescent
la vehement ofrena. L’escalfor del teu cos
és fendre tot el meu assaonat de tu.
Tindria el teu cabell per sempre, la teva olor
fulgurant com la llum. Intensament lliurats
cada un en l’altre, sorpresos que hi fóssim i ens donéssim,
ens endinsàvem junts en la gran meravella
que tan senzillament entre tots dos creàvem.
Si hi fos aquella cambra, com la guardo, com la deso
al prestatge dels dies, ho deixaria tot
per sempre, i vindria ja per restar-hi i viure’t.
Si aquella nostra cambra curulla de misteri
fos oberta en un lloc, com un llampec o flama,
correria lleugera mars, rius, ciutats, països,
ja res no em retindria per venir a retrobar-te.
Ets el mag terrenal de les mans que conhorten,
amb els ulls vellutats i llavis de salina,
home punyent i intens, primordial solatge,
l’home a qui per sempre faig el meu homenatge.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 