Daily Archives: 21 febrer 2011

Als joves poetes

el9nou 0 poetes Sora

Salveu el so de la llengua vellutada

que floreix entre els vostres llavis tendres,

reneix en vosaltres cada cop la pàtria,

l’abast complet del sentit de la terra.

Sembreu a l’aire la vibració antiga

d’aquests parla que es desgrana clara

amb la llavor intacte de la poesia

que neix de dins vostre com lluna nostrada.

Església humil

església 0 humil de Beget

Ramon N. Bonet

Sota muntanya florida

l’església molt humil s’alça;

el campanaret ja crida

que vagin a oir la missa

les persones, amb lleu ànsia.

 

El seu eco s’arrupeix

a la vessant escarpada,

i tot el món viu ja sent

sota el seu toc amatent

seguretat i confiança.

 

Els ocells prest li contesten,

els isards oloren l’aire,

i les marietes roges

s’escampen com belles joies

entre botons d’or i calzes.

 

És una part del paisatge,

és una part de la vida

aquesta església petita

entre tot el món salvatge

i el poble, que la somia.

 

Dins, el Santcrist, en penombra,

està gastat de besades

dels seus fidels, que l’honoren

i amb flors i rams l’adoren

perquè els porti amb el Bon Pare.

 

El nom de tantes roses

Jo mai no vaig saber el nom de tantes roses,

però la primavera era esclat de capolls;

n’hi havia en farcell, tot roges, sense espines,

les fortes i dreçades, closes en tornassol.

Les obertes, mitjanes, d’un sens fi de colors,

roses i vellutades, de nacre, de cirera,

carbasses o sanguínies, de carmí, tot poncelles.

El poble era una estesa, les torres les vessaven,

les tàpies escampaven fragàncies cap al cel.

Ran de terra, l’olor de l’estiu que s’acosta

quan les roses, roentes, vibraven com l’anhel.

Paradís jove i tendre que, enramat, fulgurava,

poncelles que creixien, abundós xuclamel.

Alegrement vivien, s’obrien, conquerien,

frescor odorant de rosa, que bull de serenor.

Pètals infinits, roses, que a ple aire gaudien

en jardins clars i ombrívols i terrats de sentor.

Fortes branques, com arbres, es tramaven, altives:

el regne de les roses, el meu poble estimat.

Va arribar una horda bàrbara, un imperi de grues,

aplanadores àvides, erugues de combat

que van anorrear-vos, que us van segar de planta,

i us va trinxar, impassible, un exèrcit voraç.

I, de la nit al dia, el poble sucumbia,

i de la nit al dia el meu poble tombà.

Avui és una allau de maons i trinxeres,

i de les roses belles, de les torres valentes,

dels jardins i vergeres no ens hem recuperat.

Avui són soterrades, igual que les poncelles,

amb un aire d’estelles que fereix com l’amiant.

Regal

ajandek regal cor0

Ets el meu regal,

caramel de sucre,

un llamí total.

De lluna i de sol

9180864-palmeras-en-playa-caribe

Altiplans d’Amèrica, abundor de palmes,

fang i pluja espessa, dolcesa i boira alta.

Fullam, plataners que fan de paraigua,

homes que travessen pujols i hores blaves.

 

Natura infinita, camins sempre viables,

escalfor del món entre fulles i arbres.

Amèrica íntima, on canten les garses

on riuen els micos, on vetllen iguanes.

 

I on l’amor s’estén amb les dues ales,

planant sobre el mar des de ribes altes.

I a platja, a recer, floreix una estança

amb un llit subtil de flors de sal i ambre.

 

I el dia i la nit la visiten, càlids,

estenent-s’hi, oferts, feliços d’atraure’s.

El dia i la nit, suavitat de nacre,

seda negra i riu, setí i oleandre.

 

Esplèndids amants que sobre el llit s’amen:

s’han mirat als ulls i ha fluït la màgia.

El dia té el llavi a la nit que calla

i ella obre el caliu i la llum que guarda.

 

I de tots dos neix delícia, fragància,

remorós encís, abundor que esclata.

Dia i nit units, sens fi acaronant-se:

suau els ve a ungir l’oceà que els banya.

 

Pluja sense tro, cel que trenca l’aigua,

llavors com fruit d’or pel món, escampant-se.

Esclat d’abundor, la fruita granant-se,

cacau, esplendor, dia i nit conreant-se.

 

Dia i nit vetllant, intactes, flor i fauna,

estampant al cel delits i besades,

ondulant carenes, fent afraus, gorjades,

dreçant els destins de vides humanes.

 

De lluna i de sol són totes les ànimes.

 

Amor que no es glaça

dibuixprimerpremisantpetersburg

Primer Premi de Pintura d’un alumne
de l’Escola d’Art UGO Ussuriysk de St. Petersburg 

Vespre blau i gèlid de Sant Petersburg,
les cases nevades d’esponjosa nata,
un silenci ple hi és detingut
i entre l’aire estàtic el poeta avança.

El Neva és de vidre fins als fonaments
dels ponts sinuosos que, glaçats, el guarden
i lleons alats, dalt d’un escambell,
eleven a l’aire les ales daurades.

Palaus de colors, nata amb melmelada,
i un borrissol fi, treballat amb mànega.
Cauen volves lleus i el poeta passa
per ponts i carrers, fent-hi ziga-zaga.

Ve d’un salonet amb finestra ornada
per la flor de gel,amb neu per barana.
Allà hi té el llit, i una salamandra,
i un samovar vell on el te s’hi escalfa.

I una taula al fons, amb cadira clara,
on pren cada mos, on fa art de paraula.
On escriu l’amor roent que el traspassa,
on escalfa el cor, menant-ne l’oratge.

Somia un desig: que la dama que ama
li obri a ell el pit, li ofereixi entrada.
Molt a prop rebull l’estufa incendiada:
la musa ha vingut a escalfar-s’hi, alada.

I li ha dit, fluixet, dolça i retornada,
el poema ardent, que és per l’estimada.
I l’ha esperonat, aquesta vesprada,
a dur-l’hi ben prest malgrat la nevada.

Ell li ha dat un bes, el te fumejava,
se n’han pres tots dos amb llet ensucrada.
I ha sortit, valent, per carrers i places,
travessant el ponts de la seva pàtria.

El poema duu, calent, tant com l’ànima,
i un amor al pit que cap neu no glaça,
i el desig més viu de sentir a l’albada
que l’amor s’ha fos en una abraçada.

Fràgil, va endavant, el cel per teulada:
el seu anhel omple la ciutat nevada.

Record que sagna

 

Viu, fresc a la mà,

un record que sagna.

Només que un racó

tenia la nit,

només que una forma

que ara fa basarda:

l’arc oval perfecte

del teu cos de flama

amb la palma oberta

besant-me incessable.

Nit que gemegava

gotejant suor

damunt de la cara,

cremor de la pell,

un dit, una marca,

l’infinit del temps

oberts en magrana.

Els cabells cruixien

com agulles d’ambre

que la nit atreia,

la dolçor alternava.

Tota la mullena

era olor amarada.

L’olor mineral

en la nit callada,

el gust de sal,

d’humit de carbó,

de flors mastegades.

La llengua, incessable,

la boca, una flama,

els llavis molsuts

a cop de xuclades.

El bressol dels pits,

com mar inundada,

el brunzit de pells,

l’escalfor borratxa.

Home bru que vaig conèixer

amb mil gotes a la barba.

Vaig acaronar-te el rostre

mentre la lluna era clara.

L’aigua tèbia s’estremia,

la nit ens paladejava.

En el clos profund

hi ha el teu solatge

d’arrels, d’algues, llim,

i de nit entrada.

Les mans ja no et troben

en mesura humana,

de tan humà que eres

la carn m’abrasava.

Vaig caure al vertigen

més alt, l’impensable.

vaig rodolar amb tu,

indòmit, feréstec,

per mai no esgotar-te.

Els trenta anys d’un cos

saborós com molsa

d’un bosc insondable,

ferm com l’arbre sòlid,

aquell que es revincla

només per besar-me,

i em deixa atrapada

entre el cos més nu,

l’home més ofert,

i els llençols amb taques.

Pes sencer bolcant-se,

aferrant-se a mi

sense deixar aire,

volent-me sentir

fins l’última flaire.

L’allau de bellesa

va venir després

-coïssor a les galtes-,

no es va obrir cap pas,

ja hi era esguardant-te.

El temps de la fi

va llançar la fosca

de negror glaçada.

Per mi començaves.

Vaig temptar-te més,

però vas negar-me,

encara ara porto

cruel esgarrifança

Com qui és inhumà,

del cor fluid vas prendre’m

el tresor introbable.

Viu, fresc a la mà,

un record que sagna.

Lament

Llavors era jove

i et tenia a tu,

i no érem tu i jo

sinó nosaltres,

i un déu intens

enllustrava el nostre amor

i ens feia tendres,

ardorosos i salvatges.

Un déu intens

que era joventut

i alegria

passejant per capçades,

i les teves mans,

arribades d’un cel

damunt de tot l’abisme

que ignorants

ignoràvem.

Llavors la solitud

era en una pel·lícula

filmada enmig de l’aire

espès de l’existència.

Blanc i negre,

com somnis,

fluint a la pantalla,

i aquell regust d’angoixa

i tremolor

ens rasava.

Recordes les cadires?

Sempre eren de fusta,

en cinemes antics

amb aire de família.

Érem llavors els joves

a qui res no atrapava,

llavors érem tan lliures

que res no ens confonia.

I avui? Ja sense tu,

d’esquenes a la vida,

com pesa l’existència,

amb la mirada obliqua.

Quant fondo no és l’abisme

on, sola, em vaig abatre.

Com embruto fulls blancs

perquè he perdut tenir-te.

Gruta fresca

Només perquè hi eres tu
tot era una gruta fresca
amb el teu suau somriure
i les tendríssimes mans.
Amb la força masculina
que a tot arreu respirava
i expandies en aroma
com un cafè mòlt, torrat.
Voltàvem junts, de la mà
per la teva Andalusia,
país del sud, humaníssim,
aquell estiu incendiat.
I com sempre t’oferies,
elegant, plaent, bellíssim,
i semblava que a la terra
ens moguéssim levitant.
I buscàvem la penombra
ben endins de cada casa
i allà, íntims, ens vessàvem
-suaus tiges de tendror-.
I el teu cos, que tant volia,
era home en fondària,
i res més no hi cabia,
i tot el que era ens bastava.
En els llargs anys que s’escolen
des del lluny, sense tenir-te,
només he sentit la gruta
on tu i jo ens seguim amant.
I la cremor del teu llavi,
i l’encesa de la flama
com un estendard continu
que el vent segueix onejant.

Nit

Queda tan lluny en el temps la meva faldilla 

de flors, la meva cabellera indomable.

Han corregut rius estroncats, fallides i carnatges,

deus esfondrades. La meva faldilla florejada

que es barrejava amb el teu cos, amb el teu magma

candent, amb el teu amor vessant-se. Tot va esclatar 

en el temps, vés a saber on va anar a parar. Sense tu,

sense cap més trobada per París, punt i final,

com una vena seccionada. Com una caiguda 

en pes al buit, com l’aturament de la bravor

de l’aigua. La teva elegància encara flota

en l’ambient, jaqueta i pantalons de pana, i tota 

la sensibilitat humana als llavis i a la pell,

amb les mans esmerçant-la. Paraules i mirades 

escampades al vent, i tu, amb la veu trencada.

S’extingia una llum que havia estat foguera,

univers, oceà freàtic, astre, res que mai 

pogués ser més estimat; després, el devastador 

desastre. Plorava el teu cabell, nit antiga, nit exsangüe.

Nit al començar del món quan el món ja s’acabava.

El plor irrompia allí, la mort ja m’acompanyava.

Es va acabar, s’extingí, i no va poder salvar-se.

Sens tu, no hi era, el camí, els dies es van succeir,

un a un, sumant anyades. Sens tu he errat

el destí, la meva vida ha estat vana. El dolor

es va endurir, el firmament l’emmirallava.

Aquesta he estat jo aquí: dolor i plany, naufragi 

i falla. Temps escolat com de serp, immens temps

on ni surava. Mig ofegada he seguit, sagnant-me 

el costat, l’entranya. Ferida per sempre més

per tu, amb la vara màgica, cos ofert, delícia al cim,

home complet que abastava. Resten els dies

sencers, la placidesa que estares, l’amor de gràcia 

i encens, la incandescència i la flama. Amor

que em forjà a mi a l’enclusa incendiada

del teu foc, per mi encès, de la terra enamorada.