Nit magenta

Hi ha l’eco al fons de tots dos

de qui vam ser una vegada:

amants en nit de claror,

humitat de la pell clara.

Per damunt de tots els dies

ens sabem tendríssims sempre:

plaer dels cossos que giren

una nit d’encís i febre.

Una esgarrifança obria

el pany de la nit magenta:

cremor de llavis premuts

fins a deixar-hi l’empremta.

Passió que vam traspuar

una nit de meravella:

immersos cada un en l’altre

esclatàvem com poncelles.

A través del temps que mira

ens reconeixem, absorts,

exactes als que vam ésser,

iguals a qui tu i jo som.

Tendra nit que tremolava

per la fonda resplendor:

érem dues flors badant-se,

som dues flors en l’abandó.