Nit de Sant Joan

Aquell vespre tan clar
en la suavitat del temps,
la lluna plena, calenta,
que tu vas anomenar.

Aquella llunassa groga
com un gran fanal de festa
penjada entremig dels plàtans
amb els contorns lluents.

Aquells plàtans benignes
pintats a l’aquarel·la,
esquitxats per la lluna
en el passeig de terra.

Aquella terra dòcil
que ens sostenia els passos
encantats i dolcíssims
com la seda de l’aire.

Aquell aire lluent
que encisava la lluna,
nítid i llis al tacte,
en el vespre latent.

Aquell vespre tan clar
d’alens i cors suspesos
quan em seguien, fermes,
les teves passes llargues.

I la nit de Sant Joan
es fan fer les fogueres
de l’estirp més pagana,
i tu i jo vam ser brasa.

I tota jo temia
que en la màgia de l’aire
es trenqués aquell vidre
que abastava el miracle.