Nit de lluna plena

     Lluïa la lluna plena bella com una cua de paó. L’Eulàlia sargia al llum de la llàntia la xarxa de pescador, mentre l’Aura feia mitja per la criatura que li era a punt d’arribar. A la corona de la panxa boteruda hi sentia el somoure’s del seu fill. Les pupil·les de totes dues prenien el to amorosit de la lluna, que les banyava de la finestra estant.

     De la taberna de la cantonada, on els seus homes hi eren prenent vi, se sentia la brega dels mariners que jugaven a cartes. Les dones del carrer, assegudes en cadires baixes a la fresca de la nit, devora l’aixopluc de la murada, parlaven i es feien creus del robatori de la medalla de la Mare de Déu de l’Ermita, esdevinguda feia tres vesprades. Les onades del mar, properes i enllumenades per la plenitud de la lluna, feien que els sons de fora els arribessin en vaivé.

     ―I aquest robatori? –va dir l’Aura fent-se ressò de la conversa de les dones del carrer.

     ―Sí –va respondre l’Eulàlia–. Qui molt viu molt veu.

     ―Ja ho pots ben dir –va dir la l’Aura, senyant-se.

     ―Guaita aquesta lluna –va dir l’Eulàlia, deixant immòbils les mans per uns moments–. És com un miracle. Porta bons presagis. Ja veuràs com tindràs un fill preciós –va dir girant-se cap a l’Aura.

     I tu et donarà el do de quedar-te embarassada –va dir l’Aura, somrient-li–. Ja tinc ganes de veure córrer per aquí un vailet teu i de l’Aleix.

     A l’Eulàlia se li va entristir el rostre, envoltat de les ones rosses dels cabells eriçonats. L’Aura se’n va adonar.

     ―Què passa, Eulàlia? –li va preguntar fluixet, posant-li una mà damunt la seva.

     ―Que no te n’has adonat? –li va preguntar la seva germana, acalant els ulls per dissimular les llàgrimes que li eixien–. D’ençà que el vell Patixtot l’ha fet fora de la barca de pesca, l’Aleix es va perdent cada dia més.

     ―Però potser en Rabella n’hi dóna, de feina –va respondre l’Aura-. Què no hi vas anar a parlar tu l’altre dia?

     ―Sí…., però… ja saps a quin preu? –va respondre vacil·lant l’Eulàlia.

     ―Què vols dir? –li va demanar l’Aura, amb una sospita a la veu.

     ―A canvi vol els meus favors de dona.

     ―I ara! –va dir esglaiada l’Aura-. No pot ser… En Rabella, que ens coneix des de nenes… Em deixes eixuta… I tu què li has dit?

     L’Eulàlia va acostar uns moments la bellesa de la seva cara a la xarxa que tenia entre les mans. Després, muda, es va aixecar i se’n va anar cap a la calaixera. Es va sentir el soroll d’un calaix que grinyolava pels eixos.

     Quan va tornar duia en la mà oberta un mocador desplegat que penjava per les puntes. Dreta estant, li va mostrar a l’Aura allò que contenia al bell mig. Aquesta va obrir la boca i va esbatanar els ulls. El requadre de la finestra les emmarca a totes dues, banyades per la llum de lluna. De la medalla de la Mare de Déu de l’Ermita en lluïa l’or i el lapislàtzuli vinçat. 

     ―Ens n’anirem a Amèrica, Aura –deia l’Eulàlia, mentre els pescadors que duien a pes de braços l’Aleix amb els sentits perduts per l’ebrietat traspassaven el llindar de la porta.

     Ella va cloure el mocador dins del puny i va mirar amb amor el rostre del seu home, a qui la lluna encesa donava una tonalitat nacrada.