Nit clara

Nit que portaves l’encís,
camisa de cotó blanca,
cabell tendrament nuat
negre sota llum albada.
Tu, moreno com la nit,
foscor que m’agombolava,
somni sorgit d’un sospir,
fragància i dolçor aplegada.
Abraçada fulgurant:
tota la Rambla girava
al nostre encantat voltant,
sabent que jo t’estimava.
Fulguració de moments
amb les mans entrellaçades:
no era per sempre, no, amor,
però ets vida que es generava.
Vida que es genera en mi,
en la història endinsada
de l’amor que et vaig tenir,
nit dins de la nit més clara.
La cara contra el teu pit
anant a la teva cambra,
carnalitat del teu cos
que mai en mi no s’acaba.
Perquè no, no era per sempre,
però ets vida que es generava,
amb la mà oberta per rebre’t
al meu amor de volada.