Nit

Queda tan lluny en el temps la meva faldilla 

de flors, la meva cabellera indomable.

Han corregut rius estroncats, fallides i carnatges,

deus esfondrades. La meva faldilla florejada

que es barrejava amb el teu cos, amb el teu magma

candent, amb el teu amor vessant-se. Tot va esclatar 

en el temps, vés a saber on va anar a parar. Sense tu,

sense cap més trobada per París, punt i final,

com una vena seccionada. Com una caiguda 

en pes al buit, com l’aturament de la bravor

de l’aigua. La teva elegància encara flota

en l’ambient, jaqueta i pantalons de pana, i tota 

la sensibilitat humana als llavis i a la pell,

amb les mans esmerçant-la. Paraules i mirades 

escampades al vent, i tu, amb la veu trencada.

S’extingia una llum que havia estat foguera,

univers, oceà freàtic, astre, res que mai 

pogués ser més estimat; després, el devastador 

desastre. Plorava el teu cabell, nit antiga, nit exsangüe.

Nit al començar del món quan el món ja s’acabava.

El plor irrompia allí, la mort ja m’acompanyava.

Es va acabar, s’extingí, i no va poder salvar-se.

Sens tu, no hi era, el camí, els dies es van succeir,

un a un, sumant anyades. Sens tu he errat

el destí, la meva vida ha estat vana. El dolor

es va endurir, el firmament l’emmirallava.

Aquesta he estat jo aquí: dolor i plany, naufragi 

i falla. Temps escolat com de serp, immens temps

on ni surava. Mig ofegada he seguit, sagnant-me 

el costat, l’entranya. Ferida per sempre més

per tu, amb la vara màgica, cos ofert, delícia al cim,

home complet que abastava. Resten els dies

sencers, la placidesa que estares, l’amor de gràcia 

i encens, la incandescència i la flama. Amor

que em forjà a mi a l’enclusa incendiada

del teu foc, per mi encès, de la terra enamorada.