Llenç de mar

Hi havia el filat alt del teu somriure
on estendre carícies i petons,
el cabell, llenç de mar, escuma viva,
on nedar fins capbussar-me al fons,
i en la intimitat de la cambra ombrejada
amb la brisa lleu de cada vent del món,
ens escolàvem sensibles l’un en l’altre,
recorrent, tendres, senders de corindó,
assenyalant els rius majestuosos
de les grutes subterrànies amb llum d’or,
ja molls d’empremtes, d’ardor, de estels fugaços,
retornats gràvids, encesos de claror.