Teníem les boques netes de licor de préssec
una conversa sobre Rússia (Moscou),
el meu desfer-me per la teva bellesa.
el teu impuls punyent per penetrar el meu món.
Hi havia tota la nit per transitar-la,
la teva pell clara -masculinitat-,
la rosa dels vents que havia fet diana
i a les mans tendresa per obrir els panys.
La teva veu era el cant d’un ocell,
la cabellera, a punt de desnuar-se.
Vares ser tu qui va voler ser meu,
vaig ser jo qui pregava per donar-me.
A la suau nit, solitària, ben nostra,
vàrem sortir ben estrets i besant-nos.
Teníem aleshores un destí complet:
la resta de la nit per seguir estimant-nos.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 