Lament

Llavors era jove

i et tenia a tu,

i no érem tu i jo

sinó nosaltres,

i un déu intens

enllustrava el nostre amor

i ens feia tendres,

ardorosos i salvatges.

Un déu intens

que era joventut

i alegria

passejant per capçades,

i les teves mans,

arribades d’un cel

damunt de tot l’abisme

que ignorants

ignoràvem.

Llavors la solitud

era en una pel·lícula

filmada enmig de l’aire

espès de l’existència.

Blanc i negre,

com somnis,

fluint a la pantalla,

i aquell regust d’angoixa

i tremolor

ens rasava.

Recordes les cadires?

Sempre eren de fusta,

en cinemes antics

amb aire de família.

Érem llavors els joves

a qui res no atrapava,

llavors érem tan lliures

que res no ens confonia.

I avui? Ja sense tu,

d’esquenes a la vida,

com pesa l’existència,

amb la mirada obliqua.

Quant fondo no és l’abisme

on, sola, em vaig abatre.

Com embruto fulls blancs

perquè he perdut tenir-te.