Interior guardià

Vas ser el meu alt voltatge
aquelles nits de l’estiu
quan del fons dels carrers
apareixies callat
enmig del temps estès
que encara s’expandia.
Les vores d’aquest temps
anaven a l’infinit
quan ens posàvem de front
i respiràvem espès,
i els nostres ulls, com atrets,
es buscaven i es sentien.
Tots els meus sentiments
eren oberts a tu
i unes puntes d’estrelles
penjaven dels teus cabells.
I el teu esguard era un pou
on tremolava la lluna,
d’aigua lluent per endinsar-s’hi
fragant de clarors fulgents.
El teu cos una calor
que roentejava el meu,
perduts, sense vores la nit,
i amb un fanal encès
a un extrem d’un jardí.
Així el nostre arc voltaic:
un home i una dona atrets
en la nit intemporal
aturats en l’abraçada
pel teu interior guardià.