Gruta fresca

Només perquè hi eres tu
tot era una gruta fresca
amb el teu suau somriure
i les tendríssimes mans.
Amb la força masculina
que a tot arreu respirava
i expandies en aroma
com un cafè mòlt, torrat.
Voltàvem junts, de la mà
per la teva Andalusia,
país del sud, humaníssim,
aquell estiu incendiat.
I com sempre t’oferies,
elegant, plaent, bellíssim,
i semblava que a la terra
ens moguéssim levitant.
I buscàvem la penombra
ben endins de cada casa
i allà, íntims, ens vessàvem
-suaus tiges de tendror-.
I el teu cos, que tant volia,
era home en fondària,
i res més no hi cabia,
i tot el que era ens bastava.
En els llargs anys que s’escolen
des del lluny, sense tenir-te,
només he sentit la gruta
on tu i jo ens seguim amant.
I la cremor del teu llavi,
i l’encesa de la flama
com un estendard continu
que el vent segueix onejant.