Fotografia

El munt de temps avança

com un lent i feixuc allau,

remuga com un dinosaure

mil·lenari d’anys,

i de so de fons escampa

la cançó del no-res,

que no va cap enlloc,

pres en aquesta fotografia.

I resten

esquinçalls de pell,

instantànies cremors,

electricitats de cabells

que freguen,

i l’aire mou,

aliè a nosaltres,

la seva brisa,

sense comprometre’s en tu i jo,

perquè sap que ens perdrem.

Llampeguegen els reflexos

del teu cabell daurat

i m’enlluernen,

i la teva figura se’n va

davant les meves mans buides,

que es queden obertes

i que el frec de l’aire

va aprimant.

Encara resta i ressorgeix

entre el violent oratge,

entre el terratrèmol implacable,

el primer bes,

intacte,

que vull donar-te,

sense cap adéu,

sense ni tan sols,

principi ni final.