Com mai més tornaríem a estar
érem allà amb la nostra vida,
esperant a una estació qualsevol tren
vingut d’una via fondíssima.
En la nit fosca i silent
les estrelles s’estremien,
a punt eren de trencar-se
damunt de la meva vida.
Temia per poder perdre’t
com no he temut a la vida,
a l’esplet curull de mans
t’hi portava la collita.
En el nord fred i astorat
la teva escalfor atuïa,
cap lloc al món on restar
que entre els teus braços per viure.
La fondària del meu clam
et circumdà sens ferir-te.
Girs, volts, vertígens, rodeigs,
i el tren no arriba a la via.
Un tren que no va arribar,
que mai junts se’ns enduria,
a l’estació vaig restar
i encara el dolor hi gravita.
Com un esqueix de mi et sento
en el món on fas guspira:
món de desarrel constant
que no ens ha fet lloc per viure.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 