Endinsada nit

El teu cos es va despullar

i només era la meravella de la cambra.

Endinsada nit quan em vas penetrar,

junts vam tornar a sentir la innocència badada.

Com a qui s’obre la porta d’un regnat

vaig tocar la teva pell delicada.

Forts músculs, venes i ossos van fremir:

et busco els llavis per morir en la teva ànima.

Quina necessitat hi havia al fons

que ens xuclava, pregona, en la seva ànsia.

El teu cos damunt el meu és com el cel,

com la tarda quan es gronxa entre les branques.

Perquè et conec des de sempre i crec en tu

sé que ets com jo i encens roents les flames,

i que et fas,

i et coneixes,

i et pervius

en el cos ofert i fabulós d’un altre.