
Hi havia un càlid vent
i pluja a les sabates,
i petons dolços, lleus,
i una petita llàgrima.
Agredolç de l’amor
i bellesa truncada,
que canviava el teu cos
en lluna de nit clara.
Intimitat de temps
dins de la teva cambra
on erraven els déus
sens voler equivocar-se.
I paraules que tu
volies regalar-me
que es tornaven silents
a contrallum dels astres.
Però res no em sap greu, gens,
tot ho rescato, intacte,
com un collaret bell
amb tres denes trencades.