Copiós arbre

Quan era improbable que existissis
jo voltava per un món més buit,
enlloc deixava empremta ni vestigi
i l’aire avançava sense clau de punt.

Ara ets el puntal d’una terra,
del meu camí i dels meus viaranys,
i ja mai més ‘niré a volar lleugera
si no és per restar al teu rodal.

Fita en el camí, copiós arbre
que vaig plantar quan et vaig infantar,
un home nou recorre ara les passes,
omplint el sol, de tot el que és humà.