Coneixença a Estocolm

     La noia es deia Rigoberta. A fora fotia un fred de cal déu! No semblava pas un pendó, com les dues noies rosses que seien al final de la barra. Aquelles dues semblaven models, i ensenyaven cuixa i pitrera de valent! Ella era baixa i malfeta, amb un cos com un coixí lligat pel mig, i el vestit que duia la tapava sencera. Cridava l’atenció com un xampinyó en un cistell de rovellons. De fet, com de seguida vaig comprovar, amb aquelles faccions i aquella pell fosca no podia ser res més que una sud-americana. “Una immigrant -vaig pensar- que deu haver acabat la jornada i ha fet una aturada a mig camí de casa per refer-se del fred”.

     Havia començat una conversa amb ella perquè vaig pensar que devia parlar castellà, i en la meva feina de venedor de maquinària i, tot sigui dit, amb el meu anglès deficient, no tenia gaires ocasions de comunicar-me amb fluïdesa.

     Però, tot i que no era atractiva, era força desperta, i tenia una expressió mig sorneguera que no em desagradava del tot. “Totes aquestes dones són submises -vaig pensar-. Són ignorants i fan les pitjors feines. Deu estar contenta, ella, de poder parlar amb mi. Segur que, lletjota com és, està acostumada a què ningú li faci cas”. Així que, envalentit per aquesta reflexió, li vaig proposar de pujar a prendre un wisqui a la meva habitació. Ella em va contestar que no prenia alcohol, i que si creia que li podien servir, a la barra mateix, un sucre de canya ben calent. “Deu fer poc que ha arribat”, vaig pensar, de tant com em vaig estranyar que volgués una cosa tan rara i tan allunyada dels costums escandinaus. Finalment, vaig demanar-li un cafè amb llet, “bullent”, tal com ella em va pregar, perquè es moria de fred. I va afegir que el menjar suec li havia fet tenir cor agre. I en això l’entenia molt bé, perquè el gust de tots aquells greixos i espècies no es podia camuflar amb res.

    “I no t’agradaria anar a un local més alegre?”, li vaig preguntar fent-li una manyagaria a la galta i esperant poder trencar l’avorriment i la monotonia d’aquell vespre. Ella es va apartar de cop i va tornar a dir que no, ara molt vivament, i va assegurar que l’estaven esperant.

     Llavors va ser quan vaig mirar pel vidre de la porta i, a través de la neu que queia, vaig veure una limusina blanca i daurada aparcada al carrer. En aquell  moment ella es va aixecar i, dient-me adéu, em va allargar la mà com un home i va sortir del local. I, voleu creure que el xofer de la limusina va baixar en persona a obrir la porta perquè ella hi pugés? Em vaig quedar perplex!

     L’endemà la seva foto sortia a tots els diaris com la flamant guanyadora del Premi Nobel de la Pau.