Comiat

I en el temps tan càlid de la primavera

amb la lleu ruixina que ara tapa el cel,

les flors escampant-se per testos i terra,

el meu cor petit batega sens zel.

Pluja com el plany estès de la vida

sense ja trobar-te mai més al camí;

història tancada curulla i vívida,

de claror diàfana, de sentor d’encís.

Esclat als carrers on apareixies

sempre enlluernant tant dia com nit,

i en aquell instant que a l’acte et tenia

el giny de la vida rodava sens fi.

Vaig deixar-te sol amb el teu plor estàtic,

tu allargant la mà que retreia jo,

i cap temps ni vent saltarà ja el marge

que els dies encesos van fer un de dos.

Queda en mi el teu riure, la palma oberta,

el besos intensos, el girar del món,

l’aire majestàtic de la nit immensa

quan l’adéu tancava la teva estació.

Estació d’abraços, d’escalfor, d’enteses,

de menús i esperes, de cafès i amor,

de tardes esteses dalt de casa teva,

destriats i unívocs, absoluts tu i jo.

Feia fred –hivern-, l’amistat planava,

sucs, fruita ensucrada al mercat major,

amb la ciutat nostra, Barcelona oberta,

que dins d’ella pensa per sempre en tots dos.

I que es torna a creure que el somni és vivible

i fa tombs i gira i torna a defallir.

Comiat de l’amor que mai fou possible

i duu l’hora trista a la ciutat i a mi.