Ciutat amarga

     La primera vegada que el vaig veure va ser de nit al començament del carrer Liteini, una figura petita d’un noi d’uns dotze anys que es va adreçar a mi amb les paraules de la llengua russa, incomprensibles. Aquell mateix matí jo havia arribat a Sant Petersburg.

     Les llums pesants dels aparadors de la gran ciutat marcaven els confins d’aquella cruïlla, i el trànsit que zumzejava incansable per la immensitat de carrers, tenaç, marcava el so de fons d’aquella hora tardana i confusa.

     El fred viu em va fer passar de llarg, emparant-me en la meva incomprensió de l’idioma, però una urgència en el seu gest i a la seva veu em van fer recular fins a ell, fins a trobar-me davant seu i comprendre que demanava menjar. Amb uns quants signes per part meva n’hi va haver prou per entendre’ns, mentre cada un seguia parlant la seva llengua com si només el so de la paraula fos una mostra tranquil·litzadora de civilitat i entesa, molt més enllà que la seva significació.

     Ell era un noi d’aquella latitud, de grans ulls blaus expressius, de cabell molt ros, de pell molt blanca. Anava abrigat i cofat, però les mans les portava sense guants, brutes; les vores de les ungles, botides de negre, donaven la dimensió de la misèria d’aquella criatura.

     Es va assenyalar la boca amb la mà i jo vaig assentir amb el cap i, dòcil, el vaig seguir fins a una petita cantina de la mateixa cantonada que formava el carrer Liteini amb la Perspectiva Nevski, un lloc estret i deixat on s’havien de baixar uns graons i on feien bastos entrepans de carn amb salsa. Mirant-me als ulls per demanar confirmació, se’n va demanar un, i jo li vaig preguntar amb un gest precís si volia res per beure. Sorprès pel meu oferiment, va fer una comanda a l’hostalera. Vaig témer que no es demanés vodka o alguna beguda esperitosa, coneixent l’alcoholisme del carrer, però de seguida vaig veure que s’havia demanat un te, i jo li vaig ensenyar com s’hi havia de posar sucre d’una sucrera improvisada del taulell.

     Amb l’entrepà en una mà i el te en l’altra se’n va anar a seure a una de les barres laterals, mentre jo pagava i, en consideració al noi que era, li comprava un paquet de xiclets.

     Li vaig somriure en donar-los-hi, i li vaig posar una mà ràpida a l’espatlla per transmetre-li escalfor. El seu espasiba, les seves sorpreses «gràcies», em van escalfar a mi.

     Després, cada dia, camí de la pensió, mirava si el veia en aquell indret, indefens, amb aquell moviment del cos flairós i molsut dels nens, abocat als perills terribles de la ciutat inhumana i indiferent, ell amb la seva fràgil vida, la seva fam, la seva manca absoluta de perspectives.

*

     La segona vegada que el vaig veure va ser cinc dies més tard, quan ell em va venir a trobar a la plaça Sennaia. Tornava a ser el vespre, amb l’horitzó vermell viu com només he vist a Sant Petersburg, una vermellor densa i fulgurant que ho cobria tot just en els moments abans d’amagar-se el sol i deixar-nos a l’empara de les llums elèctriques i artificioses de la ciutat.

     Sennaia era un altre punt neuràlgic, plenament urbà, on jo havia arribat en el meu afany per conèixer la ciutat i emportar-me’n impressions i sensacions personals per sempre més. En un dels petits i innumerables quiosquets de la ciutat, jo em trobava comprant unes petites figures d’animalets de porcellana pintades a mà, una absoluta delicadesa de l’ànima exquisida d’aquell país. Enrevessada amb el canvi en rubles i copecs, de cop la seva figura de noi de dotze anys em va venir a saludar amb un somriure, content de veure’m, ple d’una espontaneïtat sincera. Sabia que jo l’acceptava i, per altra banda, ell era la persona a qui jo tenia més afecte de la ciutat. Havia pensat sovint en ell i tornar a trobar-lo va ser una alegria. Li vaig acaronar la galta fina envermellida pel fred, molt dolçament, amb una rialla contenta, i aleshores, mirant el seu somriure, em vaig adonar que les dues dents de davant les tenia corcades. El meu patiment per a ell es va fer més gran, i també la meva estimació i la meva simpatia. De cop em va deixar d’interessar tot el que estava fent, tot el que volia fer, i només em venia de gust tornar-lo a convidar.

     ―Tens gana? ―li vaig preguntar amb un dels gestos amb què sabia que ens enteníem.

     ―Da ―em va contestar, en la forma afirmativa que en rus es diu «sí».

     ―On vols que anem? ―li vaig preguntar assenyalant la rodalia, posant-li la mà a l’espatlla.

    Em va tornar a conduir a una cantina barata, plena de treballadors i alcohòlics, en un ambient nuvolós de fum, però calent i ple d‘una ferma energia humana. Li vaig dir que escollís el que volia d’un petit aparador amb les mostres dels plats, i ell es va triar una ració de patates i peix que feia força bona impressió. Li vaig dir que triés primer i segon, a més d’una beguda, i a l’hora de pagar li vaig tornar a comprar xiclets i, amb els plats a la mà i la beguda, que vaig descobrir que era suc de poma per l’olor, ens en vam anar a seure a uns tamborets de la barra posterior que, miraculosament, en aquell mateix moment acabaven de quedar buits.

     Érem tots dos davant d’un mirall, gran i humil, i la nostra imatge era el reflex d’una amistat compartida. M’agradava aquell nen. M’agradava apaivagar la seva gana, ser davant del seu somriure, sentir l’escalfor d’estar amb ell, els seus esforços per entendre’ns, la seva companyia. Era un noi fort i lliure, amb la sòlida constitució emocional del poble rus. Era un ésser complet a qui només calia posar en una drecera que anés cap a algun lloc, amb possibilitats per sobreviure, per intercanviar les seves facultats i ser valorat i reconegut per la seva vida. Però era en un pou sense sortida, en un lloc on cauria i s’aixecaria fins, potser, a la ensulsiada final, just al començament de l’adultesa, de la veritable vida.

     Mentre ell menjava, jo embolicava amb uns tovallons de paper, per protegir-los, els animalets de porcellana que havia comprat –un elefantet, un gat rodanxó, un teixó, un cadell d’ós que dormia– mentre el veia a ell desemparat, cofat humilment, dins la gola de llop de la ciutat antropòfaga i caníbal. El vaig observar molt bé mentre menjava amb fruïció i, tret de les mans, no anava gaire brut. Potser, al capdavall, tenia algú que també es preocupava per ell: una mare, un pare, una persona que fins i tot en la seva situació d’indigència li faria de guia i el conduiria per algun camí de valor.

     Volia saber coses d’ell i vaig intentar fer-li algunes preguntes, però eren massa abstractes pel codi elemental que utilitzàvem. Entre nosaltres teníem molt per dir-nos, però no ens ho podíem comunicar.  En el meu desig de fer relació, li vaig ensenyar algunes fotografies de la càmera, i ell, interessat, va anar reconeixent i anomenant les imatges de la seva ciutat a mesura que apareixen al visor.

     En aquella ciutat de palaus, magnificent i magnífica, un noi que n’era el seu fill, amb els mateixos trets físics i emocionals que les altres persones, vivia a les clavegueres. Quina era la consciència d’aquella ciutat corcada que permetia que aquella vida fràgil s’ensorrés en aquell clot infecte, abandonada? La realitat d’aquell noi em dolia de debò, molt més que cap de les escenes de misèria que havia presenciat, quan al vespre les dones velles, amb els peus embolicats amb paper de diari, sortien a remenar escombraries i papereres davant del Gostini Dvor, les galeries comercials més luxosos de la ciutat.

     Ell va escurar el plat i es va acabar la beguda, concienciós i callat. Era un noi que a cada instant feia la proesa de mantenir-se en equilibri. 

     Vam sortir del local i, abans de marxar, fora dels ulls dels altres, vaig obrir el moneder i li vaig donar cent rubles. Era també molt poc, el mateix que m’havien costat dues d’aquelles figuretes, però per a ell era una fortuna. Jo sabia que la gent, si donava, no lliurava mai més d’un ruble.

     ―Perquè mengis demà ―li vaig dir.

     I ell va agafar els diners incrèdul, absolutament seriós, i obrint els seus ulls blaus expressius em va donar les gràcies amb el seu espasiba.

     “I demà passat, què passarà, amb tu?”, vaig preguntar-me. I abans d’acomiadar-me, vaig voler saber el seu nom. Li va costar una mica d’entendre la meva pregunta, però al final, després de comprendre com em deia jo, em va respondre.

     ―Serguéi –va dir.

     ―Serguéi? –li vaig preguntar com a confirmació.

     ―Da –va contestar ell fermament.

     ―Bé, Serguéi –li vaig dir després, donant-li la mà i estrenyent-li–, que tinguis molta sort.

     Vam restar tots dos, un davant de l’altre, somrient, fins que ens vam dir adéu.

     I ell se’n va tornar al seu tràfec, engolit per la negra ciutat fosca, retallat per les llums de neó de Sennaia, la seva figura petita que es va fer fonedissa després de girar-se una vegada per mirar-me i mostrar-me que no es creia encara aquell cop de sort d’aquell dia.

     Quan va desaparèixer no vaig resignar-me a pensar que aquell comiat havia estat per sempre. I malgrat que dos dies després jo ja marxava de Sant Petersburg, vaig pensar que l’endemà potser tornaria a trobar-lo en el meu pas  accidental per aquella ciutat que t’absorbia com un xuclador en espiral. I vaig pensar que després, quan tornés a trobar-lo, potser podria oferir-li alguna cosa més sòlida que la d’avui, una solució més completa, potser fins i tot definitiva, aquella que demanava a crits amb la seva vulnerabilitat i la seva figura solitària, abandonada i trista. La meva ment anava de pressa i només esperava el miracle de poder oferir-li una esperança.

     Però no el vaig tornar a trobar, i quan dos dies després el meu avió es va enlairar per damunt de Sant Petersburg, amb els seus milers de palaus fascinants i els seus grans suburbis miserables, jo només sentia el seu caminar taciturn pels carrers d’aquella ciutat amarga, closa com una presó, com una serp d’asfalt enroscada sobre si mateixa, o com una serp d’aigua densa, com eren els rius que s’hi enrevessaven, els fluents i musculosos Fontanka i Moika, el solemne i embravit Neva, que obrien el seu curs tumultuós cap al mar Bàltic, immens com un futur, i només desitjava que, com el mateix curs obert d’aquests rius, que van a un destí ample i ple de claror, anés també la seva dificultosa vida.

     I al mateix moment que tenia aquest pensament, vaig saber que tornaria a Sant Petersburg i que el buscaria, que tenia una altra cita ineludible amb la ciutat i amb aquell nen, del destí del qual també me’n sentia responsable.