Carretera del Vallès

     Les espurnes crepitaven com foc en la boca badada de la ferreria, que s’obria, gran, fonda, fosquíssima, a peu de vorera mateix. Aquell era el so del carrer.

     La Maria es quedava encisada per la roentor de les espurnes, per com naixien veloçment amb un so xerricant i es fonien soles en el buit, a molt poca distància de la mà que les creava. També l’atreia el perill rogíssim del foc, destacat en la foscor profunda d’aquella habitació elemental i negre de la qual no es veia la fi.

     De molt petita havia vist ferrar cavalls, ben segur els últims del seu poble sense ella saber-ho. Un dia fins i tot una espurna la va esquitxar a la mà i va anar corrents a cridar la seva mare per a ensenyar-li el trofeu: un trosset de foc, com un element essencial, li havia fet una petita ferida. “mama, se’m curarà?”, li havia preguntat, amb la pell una mica adolorida. “sí, dona, i ben de pressa”. Però ella sentia com si hagués estat tocada per un déu poderós.

   La ferreria, i tot el llarg del carrer d’una i de l’altra banda de la carretera, era el seu món de petita, en aquell poble que era com tot un món en si mateix i on se sabien totes les notícies. Al costat de la ferreria, medieval, hi havia la botiga de joguines on sempre s’havien d’aturar, encara que la seva mare tingués pressa. Era una botiga a l’antiga, amb pobre llum, un taulell esquemàtic, unes joguines poc destacades, amb molts trens a l’aparador. I, amb tot, on hi havia les màximes aspiracions de la maria. Allà hi compraven uns cotxets molts petits, fets tots d’una peça de plàstic, de moltes formes i colors. Aquells cotxets eren un dels seus poquets tresors.

    Al costat mateix hi havia el celler, amb una olor asprosa i de gruta que traspuava de les grans bótes de fusta i que sortia al carrer, amb un taulell lluent sempre amb gotes o regalims de vi que les filles de la casa, dues germanes fresques i rialleres, eixugaven llestes amb un drap tacat. Allà hi compraven el vi amb la seva mare, de tornada cap a casa, perquè l’ampolla no els pesés més.

     Una mica més avall, a la mateixa vorera, hi havia l’oficina de “la caja de pensiones para la vejez y de ahorros“, en els seus inicis, amb una entrada règia i una petita escalinata rodona, de marbre gastat. A l’interior l’aire era silenciós i sever, revestit amb tons verds i blancs, i al centre del terra, on moltes vegades la maria havia jugat i l’havien renyada, hi havia una rodona de marbre verd i dibuixos daurats. Aquí el seu pare li va obrir una llibreta amb tres pessetes, i la lletra, a ploma, era rebuscada i pulcra.

     També al mateix carrer hi havia una sabateria, dels mateixos amos que la casa de joguets, tant ells com els fills molt antipàtics. La seva antipatia es demostrava en l’aparador: ratat i polsós, convidava més a fugir-ne que a admirar-hi el calçat. Però satisfeia totes les necessitats, i la gent hi comprava les espardenyes catalanes i les sabates del diumenge. A la maria la seva mare també la calçava allà.

     A la mateixa cantonada, l’oposada a la de cal ferrer, hi havia la plaça, que donava al carrer del darrere. Si hi entraves per davant, primer hi trobaves les parades de verdures, aixecades sobre unes plataformes de fusta poc elevades de terra. Damunt, hi havia les hortalisses, mullades i terroses, amb una flaire  com de després de la pluja, acabades de collir dels camps propers. En uns cabassos gastats hi havia les patates i les cebes, les pastanagues i els tubercles. Les parades de fruita hi eren entremig, amb olors àcides i de vegades sofroses, amb colors tan radiants que els ulls de la maria no es podien acabar. A la vella de can roqueta, una dona baixeta i prima que era una personalitat entre les verdulaires, una nit se la va endur la gran riuada que va assolar el vallès. Li va dir la seva mare amb la veu de les grans desgràcies un vespre a l’hora de sopar. Dies després, quan van tornar a la plaça, la maria mirava desconcertada la seva parada buida mentre intentava copsar amb l’enteniment què era la desaparició.

     Continuant pel passadís central és quan s’entrava al veritable edifici de la plaça, com a un santuari. El so del mercat, una remor de feineig i activitat, reverberava i pujava fins al sostre, elevat en angle i escletxat, per on entraven els rajos vius de sol a trasllum. Només arribar-hi, la mare de la maria anava saludant tothom, i la maria es trobava enmig del remoreig amable i falaguer que desprenia aquell món. La seva mare era jove i fresca, encisera, i la tenia agafada amb dolcesa per la mà i la bressava cada vegada que les veïnes o les dependentes li deien coses boniques: “com ha crescut, quins ulls més macos que té aquesta nena, ja et deu ajudar molt”. O li feien preguntes, que ella, de vegades amb esforç, ja sabia contestar: “com et dius, quants anys tens, ja vas a col·legi, què t’ha portat l’angelet”.

     Hi havia la parada del pa, les parades d’embotits, les parades de carn: conill i pollastre, vedella i be, les parades de queviures en general i, al fons, a la vora de la porta del carrer de darrere, ocupant la part central, les parades de peix, amb el peix estès damunt de taules de marbre blanc, entremig de gel, damunt de gruixudes fulles de col. Sempre hi havia un rajolí d’aigua que rajava d’un costat de la parada i anava a parar a un canaló de terra, fins a l’eixidor. El terra sempre era moll, i calia tenir cura de no caure en aquell terra mal flairós. A la maria no li agradava aquella part aquosa de la plaça, i li venien esgarrifances pel gel que, tanmateix, mai no es podia estar de tocar, mentre la seva mare alabava la classe de peix que comprava mentre la mestressa, desimbolta i ràpida, li anava triant. 

     Tot el llarg del carrer, d’una i altra banda, tenia una vorera enfonsada on s’accedia per una escaleta de pocs graons. Aquesta vorera, que protegia els vianants de la incipient trafegosa circulació de la carretera, estava rematada per un passadís enjardinat de terra, on hi havia unes boles grosses i misterioses a mode d’adorn on la maria jugava a aguantar-s’hi damunt. Una barana de ciment i maó roig, en forma de balustrada, protegia aquesta vorera interna de la vorera exterior, aquesta arran de terra, que només es transitava per traspassar la carretera.

     Passant a l’altra banda de la carretera, davant per davant de la plaça, hi havia el cafè de can pasquet, que també era restaurant. Era un veritable cafè de poble, molt gran, amb el sobre de les taules de marbre vinçat i picat i les cadires de fusta. Tenia entrada per dos carrers i feia olor fonda de tabac i, com tots els espais habitats de la infantesa de la maria, es protegia del sol inclement de l’estiu per una curosa penombra.

     A aquesta mateixa banda de carrer, escindida de l’altre per la carretera però tanmateix formant-ne part, hi havia una botiga de cistells i de vímet, amb el cisteller a la botiga rematant un cabàs, i per pasqua la mateixa família feia les palmes i preparava els palmons, que exposaven a tot el llarg de la façana i que feia l’olor íntima de la palma polida.

     Més amunt hi havia la lleteria, una botiga amb una trista bombeta i amb l’olor espessa i vitalitzant de la llet. Damunt el taulell, els elements imprescindibles: les mesures i la gerra amb la llet densa i escumosa, que la mestressa, l’angelina, anava abocant a les mesures i després a les lleteres de les clientes. Darrere la mestressa, la portadora de la llet, munyida aquell dia. A la resta de la botiga, gran i fosca, res més. El seu home mirava feinejar la seva dona mentre s’entretenia amb les veïnes i estava al cas dels moviments de més esforç que es requerien per traginar la llet. Aquesta família tenia dues filles, molt callades, que de vegades ajudaven maldestrament la seva mare. I aquesta dona, l’angelina, sempre riallera, amb grans dents simpàtiques i sortides, sobtadament va morir. La casa, estrepitosament, se’n va anar en orris. Però encara durant un curt temps van intentar mantenir el negoci, i les filles, sèries i seques, es van posar a despatxar. La maria se les menjava amb els ulls i intentava esbrinar el fons de la seva pena, potser per aprendre’n en cas que a ella se li morís la seva mare, la pitjor desgràcia possible del món.

     I la darrera botiga on entraven d’aquesta banda de carrer era la carboneria. I havia una dona vella i escandalosa asseguda a una cadira baixíssima. El carbó era en terrossos irregulars, de la mida com d’un puny, i cada client es triava el tros que volia. Així, cada client agafava un estrip de full de diari i prenia el seu carbó, que la dona vella, avarament, embolicava amb el mateix paper i pesava a ull amb una balança. La maria sempre volia agafar ella el carbó i acabava emmascarada, i la vella, amb la veu esvalotada, la renyava. Quan tornava el canvi, amb les mans i les ungles negres, tacava tothom.

     Tirant amunt, travessant dos estrets carrers, tornaven a casa. Entremig havien passat, entre altres cases menys significatives, per davant de can romeu, una gent rica que tenia una fàbrica de ciment darrere la casa mateix i amb la filla de la qual, de la seva mateixa edat, la maria jugava, i casa de la seva tia, mare dels seus cosins, dos nois més grans a qui ella admirava.

     Tothom, els vespres asserenats d’estiu, en acabat de sopar, treia la cadira i sortia a prendre la fresca de la nit.