Ànima gelada

     Aquella nit la vaig passar a la galeria de llum grogosa. Fora, com una presència incommensurable, hi havia l’insondable negre mar, amb el so emergent de les onades i de sorra cristal·lina, que removia l’escalfor de les entranyes i la versava a l’aire nocturn. Però jo tenia calfreds i l’ànima gelada perquè, per més que vaig picar a la teva porta, tu no la vas obrir. Potser no hi havia ningú humà, allà dintre. Potser només hi havia la carcassa en què s’havia transformat aquell estiu lliure que es va denominar, per a la Història, l’Estiu de l’Amor. Quaranta anys després d’aquell esclat, en això havia esdevingut? En la imatge d’un home que, sense oferir res, es vol saciar? En l’isolament del depredador?

     Aquell estiu esplendorós de 1967, a San Francisco, jo encara no havia nascut, però sempre m’havia fascinat la brillantor que havia desprès, la intel·ligència d’una joventut que retornava a les arrels, al poder de la seva potència sexual, a la recerca més arriscada del paradís.

     ―Jo n’havia estat un membre destacat –em vas dir amb un somriure extraviat, asseguts al terra del mític Golden Gate Park de la ciutat–. Vaig arribar des de l’ombrívol Seattle i em vaig quedar a viure al sol de San Francisco.

     Parlaves com un poeta, amb la mirada una mica perduda, potser en tota la bellesa que havien vist els teus ulls.

     ―Vaig viure en totes les comunes. Una època fabulosa –em vas dir mentre m’agafaves per l’espatlla amb el teu braç de músculs un pèl flàccids, potser a resultes de tot el plaer que havia viscut el teu cos.

     Aleshores va ser quan vaig entrar per primer cop a la teva habitació. La teva cabellera prima s’escampava damunt els meus pits, sotraguejats per l’impacte dels teus impulsos, ferms i reeixits: els moviments de l’amor, amb què em prenies, sense ni una carícia, sense una mirada, deixant-me panteixant i astorada per aquella dretura cap al plaer, sense preguntes ni preàmbuls, ni tan sols fent cabal de mi mateixa.

     Una voràgine sexual que vaig viure, vertiginosa com el xuclador d’un huracà, tota una setmana amb tu. Fins que vas tancar la porta amb total impunitat. Una porta que si hagués traspassat hauria significat el triomf d’aquell Estiu de l’Amor, de la validesa de l’ideari d’aquells joves en pes, i no el retorn de l’ostracisme i la soledat.