Àngel del misteri

Jo també m’he submergit

en la llum pertorbadora,

sota l’ala trencada

de l’àngel del misteri,

recer d’esponjosa rosa

i espines no esquitllades.

Tenir-te era acceptar

aquest hàlit de país

desconegut i exòtic

on s’anava imposant

l’aire aturat de la teva ferida,

entre el nèctar emergent

dels petons més intensos.

I llavors esdevenies

una presència

sense àncora ni còrpora,

i dibuixaves el neguit

d’una carnal, ansiosa,

desnonada pregunta,

que sotjava la veritat

de la teva existència.

Cabellera estampada

en l’extensa nit en penombra.

Un ull observant

espiava el meu devenir,

un altre m’engolia

amb la seva promesa

de tèrbola esperança.

I sota el seu recer

s’elevava el meu somni

de platges i d’estiu,

amb la sorra, miracle d’agost,

enganxada a la pell tòrrida.

I joguinejava el mar,

esquitxador i rialler…

Però el teu ull observant,

que tibava de mi,

em feia davallar a la llum

esmorteïda de l’estança.

I així, amb el neguit revoltat

fins a adormir-me,

tan sols podia rescatar

una petita, minúscula,

gairebé invisible

llavor d’or,

entre les teves bambolines de teatre,

rere els teus telons, amagatalls i ales,

que no podien ser mai

aixopluc on arraulir-se,

ni podien retornar-nos renascuts

al centre del matí,

ell sempre immers en el renou

de les flors fresques

de la tipuana i la xicranda.