Aires de Revolució

     Davant els immensos finestrals de l’ala oest del Palau d’Hivern hi ha el riu Neva, estancat en un gel purpuri que reflecteix el cel. Les vores del pont, de les  esveltes torres de Pau i de Pere, de la teulada de l’església de la Sang Vessada, al lluny, s’ondulen amb la neu de la nit. Les branques del arbres, nues, semblen arrels mig plantades del revés en neu blanca. Tots els vidres del Palau són glaçats, tret dels de l’ala oest, on respira l’escalfor de les salamandres i des d’on la Nataixa i l’Anitxka, dempeus a l’escala del servei, amb la cortina discretament apartada d’una de les finestres el primer pis, guaiten silencioses l’entrada de carruatges. Observen com un personatge corpulent, amb el cabell llarg fins a mitja esquena i la barba penjant–li descurada, baixa de la carretel·la reial i entra per la porta gran cap a les dependències dels tsars. L’home va vestit amb pells de dalt a baix, i per les lleus tentines dels seu caminar les dues dones dedueixen que a aquella hora primerenca del matí l’home ja ha pres una forta ració de beguda esperitosa.

     Totes dues dones estan molt juntes, gairebé immòbils. L’Anitxka sent temor i admiració per aquell home tremend que li inspira por, però que alhora és capaç de fer miracles, com si fos un sant. Al seu costat, a Nataixa se’l mira amb fredor i amb un deix de desconfiança.

     ―L’ha tornat a cridar, la tsarina? –pregunta a l’Anitxka un cop l’home ha desaparegut del seu camp de visió.

     ―Es veu que sí –respon la Nataixa acompanyant amb la mà la cortina fins a deixar–la al nivell del marc de la finestra.

     Després totes dues tornen a moure’s, s’eixuguen el front, s’espolsen els davantals, l’Anietxka se n’acaba de lligar bé les bagues, la Nataixa s’enretira de la cara una llenca de cabell, i totes dues, prenent aire fins al fons dels pulmons, una per cada banda agafen una nansa de la pesant marmita on duen els esturions mig glaçats trets del rebost del soterrani.

     En entrar a la cuina, amb els focs flamejant, les rep una bafarada xafogosa i l’olor intensa del pa cuit. Les coquesses feinegen i trafiquen, unes l’esmorzar, les altres el laboriós dinar que cal servir a la Sala dels Miralls a les dotze en punt.

     La Nataixa i l’Anetxa fan una ullada ràpida i circumspecta al seu voltant, com si temessin algú. Una ajudanta, una noia fresca de pòmuls rojos i sans, acaba d’eixugar una safata i fa via cap a elles per ajudar–les.

     ―Recoi, com pesa! –fa, mentre pren la nansa a l’Anitxka, i continua parlant, riallera–. No patiu. La majordoma és amb lleter, queixant–se del mató. Per això he pogut donar un farcell amb sobres de menjar a en Vassili. Acaba de marxar, i m’ha dit que ha anat a buscar en Rasputín amb la carretel·la per veure si pot tornar a guarir el tsarevitx Aleix. Es veu que ha tingut una altra hemorràgia.

     ―L’acabem de veure pels vidres, i com hi ha món que aquest home tornarà a salvar–lo! –diu l’Anitxka amb un punt de fervor, començant a treure els esturions i col·locant–los curosament a l’escorredor.

     ―Calleu, mare –li contesta la Nataixa–. Però si no és més que un xarlatà.

     ―Doncs és gràcies a ell que el tsarevitx Aleix és viu. O si no, perquè creus que la gran tsarina Alexandra li ha donat carta blanca en tot? –li respon amb convicció l’Anitxka.

     ―I què té a veure que sigui un sant amb què li deixin governar Rússia?  –diu la Nataixa amb un to neutre, lluny de voler barallar–se.

     ―La veritat és que la malaltia del tsarevitx Aleix sembla ben bé una maledicció –diu l’Olga, la dels pòmuls rojos, ajudant amb els peixos–.  La Zinaida, que un dia va netejar la seva cambra després d’una hemorràgia, diu que no es podia creure que del cos d’un nen pogués sortir tanta sang.

     ―Ja són a punt, el cerfull i l’anet? –pregunta l’Anitxka.

     ―Ara els portarà la Tamara. Està acabant de moldre el pebre –respon l’Olga, bufant–se les mans fetes un puny per escalfar–les–. Pobre tsarevitx, oi? Fa pena, tan petit. Just acaba de fer dos anyets i sempre tan malalt.

     ―A mi se me n’han mort dos –diu l’Anitxka, pensívola, amb els ulls baixos––. Això és voluntat de Déu.

     ―Però en aquest cas és culpa de la tsarina Alexandra. Es veu que és ella qui li ha traspassat la malaltia. És un mal que porten les dones però que només passen als fills  –respon l’Olga mentre va ajudant a col·locar els peixos–. M’ho ha dit la Tatiana.

     ―La Tatiana és una xafardera –respon l’Anitxka–. Si els tsars sabessin que va explicant els seus secrets a la resta del servei, la castigarien de valent–continua, començant a esbandir els peixos amb un pitxell.

     ―També m’ha explicat moltes més coses –continua l’Olga, rentant amb la mà la superfície lliscosa dels esturions–. Diu que mentre ella serveix els plats ni s’adonen que hi és i continuen parlant.

     ―I també t’ha dit perquè la guàrdia blanca va disparar contra la gent, l’any passat? –la talla la Nataixa, feinejant amb gestos secs–. Encara es troba sang sota la neu, i a les escletxes de les lloses de marbre.

       ―Calla! –la talla la seva mare–. No tornis a parlar del Diumenge de Sang. Ja saps el tsar era al Palau d’Estiu i que no va ser culpa seva.

     ―El Neva era vermell de sang, mare, a tot el llarg del Palau –li respon la Nataixa com si no pogués desfer-se d’aquesta visió–. I el tsar encara no ha mogut un dit ni pels mujics ni per la misèria de la gent. Encara hi ha més fam, a més del dolor pels morts.

     ―Sempre n’hi ha hagut, de fam, i ara volen que el tsar ho solucioni en un dia –respon vivament l’Anitxka–. Si no haguessin vingut en allau al Palau d’Hivern la guàrdia blanca no hagués disparat.

     ―Però només volien que el tsar comprengués la seva situació, mare! –respon la Nataixa, vivament–. I eren milers. No veus que el tsar no sap res de res de com viu la gent?

     ―A tu algú t’ha girat el cervell. Per què escoltes aquests boltxevics? És que són ells els que t’han de donar el pa?

     ―Tothom és al límit, mare. I potser correrà molta més sang.

     ―Vinga, calla, i vés a buscar les herbes, que la Tamara no ve. No sé què fa, tanta estona. I des d’aquí només la veig d’esquena –diu cansada, amb ganes d’acabar la conversa.

     ―Ara hi vaig. M’estic eixugant.

     ―Escolteu, fa por, però la Tatiana també m’ha explicat que va sentir una cosa horrible que va dir en Rasputín –intervé de cop l’Olga.

     ―Ah, sí? –pregunta l’Anitxka, inquieta–. Quina cosa?

     ―Es veu que Rasputín va dir que havia tingut una visió terrible.

     ―Quina visió? –torna a preguntar l’Anitxka, ara ansiosa.

     ―Va dir que havia vist com la sang colpejava les finestres de tota Rússia  i com a terra es formaven bassals de sang –fa l’Olga amb la veu baixa i espantívola.

     ―Mare de Déu Senyor! –diu l’Anitxka, senyant–se.

     ―Però què vol dir, això? Si la nostra sang mai no ha parat de córrer –respon la Nataixa, violenta.

     ―Sí, però la Tatiana m’ha dit que la sang que volia dir Rasputín era la dels tsars i la de les seves quatre filles grans i el petit Aleix –diu  l’Olga amb la mateixa veu que abans, tan fluixet que gairebé no se sent.

     ―Au va! Si aquest home és un farsant! Potser la sang que correrà serà la seva –diu la Nataixa, amb veu ferma–. L’odia massa gent, ja siguin pobres com rics.

     ―Calla, Nataixa. Prou! Aquest home és un sant. I si les seves prediccions es compleixen, que serà de tots nosaltres i de Rússia? –pregunta l’Anitxka, senyant-se un altre cop

    ―Sssssssssht! Compte, que ve la majordoma! –avisa com un llampec l’Olga, rentant altre cop un peix ja net.

    Les tres dones, atemorides, callen en sec.

     L’endemà en Vassili va entrar a la cuina portant la tremenda notícia que corria per tot Sant Petersburg: s’havia trobat enterrat al gel del Neva el cos de Rasputin, ple de sang glaçada. Els aires de Revolució es congriaven i avançaven.