A la porta del paradís

     Amb tota la natura aliena, seia cremant al banc de fusta. La nit espessa m’envoltava, i la llum com rovell de la bombeta obria un espai nu i vulnerable de claror.

     Enmig, jo hi seia, cada cop perdent més esperança, com quan la vida es desprèn d’un moribund.

     El cel, en plena foscor, constant descarregava pluja sobre el mar neguitós. Llavors de vida prenien força i es dreçaven. Només a mi, plena a vessar d’amor per tu, ferida per la sorpresa de la teva negativa, em corcava la mort.

     Amb el so de fons del brogit de l’oceà, com el so d’un cor que bombejava, restava jo en una sala d’espera trucant perquè m’obrissis la porta del paradís.

     Hi havia, allà, el teu cos despullat, la teva persona nua exposada a la tendresa, la teva vida com un tresor, plena de densitat de futur.

     En la petita galeria d’una pensió perduda en el confí d’un país, enfront del retronant Pacífic, mentre la natura feia avançar el temps i constant renaixia la vida, jo trucava un i altre cop a la teva porta, marcada per embruixats designis.

     Els nusos de les meves mans cercaven un espai llis entre el nusos de fusta, i en cada truc hi concentrava la força de la meva vida.

     Tu, dins la teva cambra, ritmada pel teu respir, on creixien els vents i miraven els astres, t’hi vas quedar immòbil, aliè i protegit, fosc de basarda.

     Cap embranzida vital no va somoure’t, i un foc afuat m’obria arreu ferides. I a cops de dolor comprenia, lenta com el gravitar, que havies extirpat l’ésser que en mi hi havia, que t’havia interessat només percudir en la closca, que m’havies xuclat els sucs i líquids, i que la meva carcassa la llençaves enllà, rodolant pel pendent de la nit crua, tu cruel i envoltat de coix silenci, com ho fan els rapinyaires o els assassins.