T’he fet poema

Aleshores encara no eres un poema,

només il·lusió meva, com brúixola indicant-te,

amb mirades novelles, sensacions i fiblades,

bellesa repartint-se, esperança escampant-se.

Però llavors ja tenies la rosa oberta als llavis,

el mossec a la vida, amb mans i dents serrant-se,

la morenor adormida, l’olor que transpiraves,

llavors et relluïen somriures com un càntic.

Llavors ja al cos tenies músculs virils i abraços

que em deien amb veu íntima que eren per dies audaços.

Però el teu gran cor sols era un ocell que piulava,

que amb ulls tendres i tristos isolat tremolava.

Tremolaven també les meves mans tocant-te,

les senzilles carícies, el que volia donar-te.

I refilava, amb tu, el cor que em bategava

amb la font per nodrir-te, prenent de la teva aigua.

Ara t’he fet poema, i et deso dins la cambra

dels desitjos feliços que esperen retrobar-te,

en una estança dolça, on vinguis a buscar-me,

per viatjar descalços a l’aurora encantada.