Sense treva

No cal que et quedis més estona amb mi

ni que m’estimis més enllà d’aquesta tarda;

dóna’m només l’aigua de la teva deu,

porta’m amb les mans la flor de la rosada.

I estrenye’m entre els braços entendrits

i acarona’m amb els llavis com amb perles;

fes retrunyir en mi el teu licor d’anís,

exalça en homenatge aquest temps de lluernes.

I que la sang esbravi el seu pòsit complit

en la tarda d’amants que gira amb la Terra;

fes que canti el meu ser del més reeixit delit,

fes exuberant el cant d’aquesta ofrena.

I després, corre món, que jo ja hauré sentit

el bategar primer del riu que tot ho emplena,

força que empeny avant, vers l’infinit,

el meu cos lleu de desig sense treva.