Sense ningú

Posted on 20 febrer 2011 | Deixa un comentari

musa, estàtua 000

Sense ningú,

ni res,

ni cap cosa estimada,

ni persona que em cridi,

només amb una desgràcia,

faig els camins endinsats de la vida,

estàtica i astorada,

sense fel,

sense metzina,

però sense faiçó humana.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes de la solitud. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.