Quan vas anar-te’n

Es removia el dolor,

serp enroscada en la nit,

verí apegalós vessat

al centre de cada espasme.

I en la foscor de l’abisme,

sense que jo ho sospités

em nuava amb sogall la vida

amb un nus de mariner.

Entre el vòmit sense mida

que em deixava extenuada

perbocava dia a dia

el verí que vas clavar-me.

I vaig veure l’horitzó

que enllà del cel irradiava

una llum sense parió,

i amb la corda vaig fugar-me.