Plenitud

Dels nostres cossos ha caigut el cobrellit

i només la nit ens acompanya. Esteses

sobre un mant de temps fluctuem, confiades,

damunt la nostra plenitud. Com màscares han caigut

les nostres joies, i ens sobrevé un descans

immaculat. Desposseïdes de símbols,

resten descalços els nostres cossos nus

per oferir’ns-els. I són els pits d’ofrena, gerres

de llet que es vessen entre carícies,

la seva espessor blanca difosa entre la nuesa,

riquesa frondosa que en cada gest gravita.

En les nostres cabelleres recollim sol

i lluna, i som el dia que a si es basta,

alga de mar i escuma, i esdevenim completes

després que els nostres sentits

vibrants i sinuosos

s’han nodrit.