Daily Archives: 20 febrer 2011

Tancada a un terrible clos

de solitud que emmetzina,

el no-res li emplena el cor,

bassals de llot la calciguen.

Aturat com si fos mort,

el pols no avança ni vibra,

sang retinguda en un clot,

feixuguesa i immobilisme.

No hi ha impuls que creï enlloc

ni res que generi vida,

l’aire és estàtic i eixorc

i ella sols d’esma respira.

Fusta seca, pedra i pols

són els continents que habita,

les cavitats del seu dol

tot moviment foragiten.

Per ella no surt el sol

ni cap astre que gravita,

però algú ha deixat un llantiol

apostat vora el seu vidre.

I sens voler farà un toc

a l’aram vell que el setina,

i un mag sorgirà, i de goig

li omplirà altre cop el viure.

La primera vegada

té un regust de ferida,

de dolor al fons del ventre,

de tenacitat física.

El noi era preciós,

el sexe trepanava,

trencava els epitelis,

obria i esqueixava.

La regla, que tenia,

s’allargà una setmana,

dolor de dins, endintre,

rústec amor d’espasa.

Hi hagué una embranzida

que ferí com fiblada:

el semen barbullia,

la verge era escapçada.

Estesa al sol,

nua i boscana,

ningú no vol,

que ella ja es basta.

Va tenir dol,

amors passaren,

ara el consol

dins de si guarda.

La lluna, el cel

i el mar la banyen,

tots els ocells

per a ella canten.

I dins el foc

del seu pit d’aura

riu un atol

de peixos d’ambre.

I l’oceà,

que sempre aguaita,

li ve a portar

nova romança.

Com una llum,

vindrà a sobtar-la.

Obrirà els braços,

després les cames.

No cal que et quedis més estona amb mi

ni que m’estimis més enllà d’aquesta tarda;

dóna’m només l’aigua de la teva deu,

porta’m amb les mans la flor de la rosada.

I estrenye’m entre els braços entendrits

i acarona’m amb els llavis com amb perles;

fes retrunyir en mi el teu licor d’anís,

exalça en homenatge aquest temps de lluernes.

I que la sang esbravi el seu pòsit complit

en la tarda d’amants que gira amb la Terra;

fes que canti el meu ser del més reeixit delit,

fes exuberant el cant d’aquesta ofrena.

I després, corre món, que jo ja hauré sentit

el bategar primer del riu que tot ho emplena,

força que empeny avant, vers l’infinit,

el meu cos lleu de desig sense treva.