Daily Archives: 20 febrer 2011

Dins capoll de llençols, estant dintre el meu llit,

somio que algú té cura de qui jo sóc,

algú a qui li importa si sóc o no feliç,

algú que no existeix i que és motiu d’enyor.

Però somiant un gest, un de sol, sensitiu,

em torna la il·lusió, la joventut i el goig,

i es torna suau el temps i l’esperança viu,

i el meu cos reverdeix i s’estronca tot plor.

I la bellesa ve i es presenta de nou

amb un somrís molt lleu, només d’un gest senzill,

i tota jo m’he omplert de llum i d’escalfor

tant sols creient que a prop pugui haver-hi caliu.

La dolçor d’una mà que just toqui el meu cos,

que amb un gest just per mi vingui a cobrir el meu fred,

que sàpiga trobar qui de veritat jo sóc,

i aquest vast abandó no torni a ser mai cert.

El teu cos d’animal àgil

cerca les brotades verdes

dels arbres fondos del bosc,

iguals a les teves cèl·lules.

Iguals al teu estimar,

iguals al desig que et mena,

arbres que un dia llunyà

va sorgir, com tu, de terra.

Terra roja, fina terra,

sorra groga del desert,

que no tan sols és matèria

sinó forment i concert.

Mou el vent el teu llarg mocador

i s’ondulen les dunes del desert

mentre el teu llavi roig i abrasador

cerca mots antics al vent obert.

Caliu en tu de pell de lleopard

suat de córrer les selves i estepes;

s’alcen plàcids i bells els baobabs

fent els seus fruits en les tardes calentes.

Pell contra pell, color de clara nit,

escalfor amb escalfor, dolcesa encesa,

sabor de saba, vegetal teixit

del teu cos alat de suau nuesa.

Desvetlles altre cop els vells conjurs

de comunió arrelada a la terra,

de carícia de cel d’un fast d’atzur,

dels cinc sentits tots plens de lluna excelsa.

Descalça camines sota el sol austral

i tastes les aigües de les conques verges,

i mostres de nou el camí primordial,

la gènesi concisa de la nostra espècie.

M’esgoto a mi mateixa entre la solitud,

avorrida de mi faig camins circulars

amb un batec de cor just lleu i compassat,

monòton, esquifit, i al final desastrat.

M’avorreixo de mi a tot arreu on vaig

i la nit encén fars sempre llunyans de mi,

xarols entre fanals de colors infinits

on passejo el meu plor, eixut, que mulla endins.

Misteri estès al sol,

enigma de la terra,

suavitat de mugrons

i pell dolça, morena.

Ets voluptuositat,

principi del camí,

terra oferta, carnal,

parra, raïm i vi.

Centre de gravetat,

cançó de l’univers,

és cremor i densitat

al teu estiu encès.

Ets per qui es mou el mar

i s’enriolen les ones,

guia del caminant,

sendera de l’aurora.

I pel teu cabell fi
s’hi batrien els pobles,
com per Helena un dia
herois reptaren Troia.

Ha passat, llarg, el temps, bombolla de sabó,

i a la memòria resten records que s’il·luminen

aplegats entre tapes de dolcíssim cartró,

com si fossin uns llibres que mantenen la guia

de sentits i paraules i mons en rotació.

S’apleguen, onerosos, a les prestatgeries,

i als lloms duen gravats títols escrits amb or,

i cada un té una flaire, i cada un té una mida,

i, discrets, fan bastida fins arribar al cor.

Però hi ha un record gruixut que tot s’ha esmicolat:

ha perdut tota traça del tram que el constituïa,

filaments, vigories d’escorça just polida,

vegetal, ben trenada, de papirus en flor.

Les lletres s’han desprès i esbarriades rauen

i no s’hi pot llegir qui havíem estat tots dos.

Se’n va perdre el sentit,  es va fer filagarsa,

cap llum no il·luminava aquell lluent tresor.

I així, va exhaurir-se i avui és introbable,

fet pols dins de l’estança on l’oblit encén foc.