Daily Archives: 20 febrer 2011

 Ramon Casas

Qui et veu amb aquesta esplendor?

Or líquid et mulla el vestit

i tu, arrapada amb pudor,

prems contra el mur el teu negre neguit.

Qui et vol despentinar el cabell

i amb tendra feresa esblenar-te de nou,

qui et vol estrènyer i exhaurir completament

i com llum del matí retornar-te altre cop?

Tu prems fermament els braçals del seient

i les cames clous, i el roig et puja al rostre.

No hi ha cap sentinella ni espiell

i ningú pot salvar el teu núbil encontre.

Qui com sargantana ha batejat

el teu escàpol i anguniós posat,

tu arravatada i temorosa d’ànsia?

Qui et vol sacsejar a bastament

fins incandescent i pregona fondària?

La teva força protegeix i tanca

la premuda joventut del teu portent,

i aquesta nit, entre roges cremors assuaujades

cediràs a la ferotge por d’aquest lliurar-te

bescanviant-la per posició i joiells.

No corren les teves mans a les carenes

ni arrossen damunt les fulles tendres

del teu desig primer, aquell roig del llavi dreturer

dins el goig  essencial que és ofrena.

Ramon Casas  

Bombeja el cor de la nit
a les teves temples pàl·lides d’angoixa,
sargantana que t’arrapes al mur
dibuixada per altri amb un groc que pertorba.
No hi ha pell en què s’obri l’espurna
del voler-te donar en la nit quieta,
no hi ha somriure ni color de fruita,
només la por d’obrir-te en canalera,
només clausura de cames ombrívoles,
només pressió de les mans que constrenyen,
només aquest NO gravíssim que traspues
a qui et va pintant amb tinta d’abellera,
a qui espera que en la nit obscura
canviïs de pell amb escata novella
malgrat s’esmicoli tota, feta engrunes,
la teva voluntat de núbil donzella.

Herba llunària
en nit de blava lluna,
la belladona
per barrejar amb escreix.
A la finestra
penso apòzemes pures
en nit de bruixes
al pic del novè mes.
La boira em porta
l’olor de l’estramoni
del bosc intacte
de la terra de Xres.
Iré a collir-ne
a l’hora epicúria
quan l’au nocturna
faci fugir els arquers.
De l’aquelarre
en sou les convidades,
dones de l’aigua
de l’ancestral fluir.
Porteu mandràgora
en feixos i a braçades,
i el jusquiam
a cosa de no dir.
Dels blaus resquills
de la lluna que cauen
farem collars
d’astres aquesta nit.
Fidels a l’aura
que de la lluna emana
cap llei no ens mana,
ni mai serem servils.

S’eleva el crit escanyat de la forca,

del clos que remet les dones a presó,

de la nit que batega llosca i fosca,

del dolor que no troba claror.

S’eleva el crit entremig la sordesa

d’un pantà abrupte i tenebrós,

allà on mai no arribarà cap contesta

i és esglai glaçat, i torna tot crit orb.

Adormida a l’estany,

sirena bruna,

et cau la nit damunt

de les parpelles,

i a la teva nineta

hi surt la lluna,

tu vestida de blanc,

ella amb vergelles.

Ja no arrelarà en tu

cap nova saba,

se n’ha anat l’esperit

a terra estranya

i fent osques a l’aigua

mansa i quieta

arrela al teu marjal

un crit d’estrella.

Entre pedres i inert

he caigut

i el sol dóna el darrer

raig de llum.

En l’aire de la nit,

aturat,

sóc sola només jo,

sens plorar,

i la negror del cel

sens forat,

és capa de tarquim

endolat.

Ni estrelles ni estels,

allà dalt,

obren carícia o vers,

ni cap clar,

ni cap estel fugaç

vol passar,

veient l’isolament

del meu fat.

Tot em circumda a mi

sens tocar

la matèria de dol

que em perfà,

i costa molt al vent

bellugar

l’arpeig intern de mi

que és un crit.

Romanc al mig del fred,

sucumbint.

De vegades la tarda

vessava d’expectatives

que eren l’impuls de vida,

el que era punt de créixer.

L’aire en portava els nòduls,

llavors atapeïdes,

del futur que s’obria

amb respir i amb estrelles,

i llarg camí per córrer,

i bellesa per prendre,

i allò millor per viure,

amb l’amor com a rella.