Daily Archives: 20 febrer 2011

Millor que t’escapis de la meva solitud,

del meu mal negre, que porto, i és un estigma,

millor que el calze, terra que en tu duus, i llum,

se’n vagi lluny del meu fracàs d’equilibrista.

I que resplendeixin les aigües de les deus

de tot allò que t’espera per viure:

sóc la pell de la serp que has canviat,

sóc allò que per tu és ja inservible.

Millor que triïs el camí llunyà

i desencaminis allò que va unir-nos:

el temps teixeix l’esquerda del nostre habitar,

i tu sens mi seràs, i ja sens tu claudico.

Ploro

per la sensualitat perduda,

per tota la natura

anegada en el plany,

perquè en el teu mirar

no hi trobava l’espurna

de mi, la dona bruna

que et volia estimar.

Rotacions en el temps

i la teva pell pura

i el teu prest acostar-te

a la font abundant,

però cap amor brollaves

ni hi havia tessitura

que tu corresponguessis

l’amor meu captivant.

Sempre la solitud

que s’enrosca com un llençol suat,

nits vermelles amb el pols afuat,

com una alarma.

El pensament de la mort,

i la vida

que no basta,

no saber com celebrar-la

tot el que sense consciència

ens ha abandonat,

tot allò per sempre arrabassat.

Tombs en l’aire carregat

del pensament i l’estança,

i a la vora un abisme

que ens clava.

La solitud com una inutilitat

que ens secciona i arrasa.

I molt tard, molt lentament,

cansat, ve el matí,

com un consol,

com una transformació esperada,

com el terreny on s’esdevindrà la calma

i l’esperança en el canvi del destí

i de les arrels de l’arbre

on avui

tenim l’esdevenir.

El vent no truca a la porta

de l’enterbolida estança,

només nua resplendeixes

sota la llum de la làmpada.

Dona que emmarques el rostre

entre la nuesa blanca,

les dues ones dels pits

són fermes com l’alabastre.

La roba íntima negra

et fa molt més nua encara,

la carn esplèndida lluu

amb transparència de marbre.

Sobre tu et clous sencera

amb pensaments insondables

en l’aire que reverbera

d’una alta murada a una altra.

Presonera al teu castell

intensa i trista divagues

en com arribar al cancell

per sortir a noves contrades.

Oferta a tu mateixa,

als teus somnis introbables,

vols obrir camins silents

per sentir joves albades.

Estirada al llit navegues,

sense finestra, enaiguada,

fosca entre la cremor

de l’enyor, abandonada.

Vindrà una força punyent

que et farà alçar, rebel·lant-te

a perdre els dies tan bells

de la vida, que a poc passa.

Dins teu sentiràs l’ocell

amb el seu cant d’esperança,

llavors t’alçaràs, somrient,

amb la clau dins de la palma.

Cos despullat

joventut viva

sortint del mar

tot salabror

exuberant

carnal delícia

cos arborant

gaia esplendor.

Àmfora closa

suau fortalesa

carn amotllosa

nu bategant

morenor clara

que el mar cobeja

i de bellesa

el va astorant.